Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris kairós. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris kairós. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de febrer del 2009

Col·leccionistes de mapes

Cita

L'única funció que tenen les idees o els conceptes és que apunten cap a la transformació, com un senyal, una fletxa. Per allí —diu, mentre apunta amb el dit cap endavant—; per aquí —diu, mentre apunta amb el dit cap al seu interior—. En si mateixos els conceptes tenen poc valor. Igual que un mapa té poc valor si no l'utilitzes per arribar on vols arribar. Un mapa és només això. I hi ha gent que col·lecciona mapes. També en la vida espiritual.
Les col·leccions de mapes són els conceptes mentals, els quals s'han convertit en un obstacle. Tenen certa utilitat fins a cert punt. Aleshores arriba un punt en què els conceptes i les paraules no ens serveixen. L'essencial no són les paraules. L'essencial és el que succeeix dins de cadascú de vostès aquí... —[silenci llarg].
Eckhart Tolle, mestre espiritual i escriptor, canadenc d'origen alemany, llicenciat en Filosofia i Lletres a les universitats de Londres i Cambridge, autor del llibre «El Poder de l'Ara, un camí cap a la realització espiritual», traduït a 33 idiomes, i del posterior «Un Nou Món Ara», àmpliament considerats els dos llibres espirituals més influents del nostre temps. Al cor dels seus ensenyaments hi ha la transformació de la consciència, un despertar espiritual que Tolle veu com el pròxim pas en l'evolució humana. Un aspecte essencial d'aquest despertar, diu Tolle, consisteix a superar el nostre estat de consciència basat en l'ego. Això és un prerequisit no solament per a la felicitat personal sinó també per al final dels conflictes violents endèmics al nostre planeta.

Context

TOLLE, E. (2007) La nueva conciencia. En Barcelona. DVD de la conferencia y selección de citas. Gaia Ediciones. ISBN: 978-84-8445-209-6. Conferència sobre el poder de l'ara i la transformació de la consciència humana en el moment present, celebrada al Fòrum de Barcelona el passat 29-9-2007.

Comentari

Segueixo el fil de l'escrit de dijous passat, avui amb aquest fragment d'una conferència del mestre espiritual Eckhart Tolle.

A mitjans de la darrera tardor vàrem passar un cap de setmana nosaltres tres a casa d'una parella d'amics molt propers, en Toni i la Núria, en un poblet a la falda del Cadí-Moixeró. I, parlant parlant, la Núria em va recomanar aquesta conferència, que ella tenia en DVD. Aquella mateixa nit, mentre tots dormien, la vaig visionar. No se sentia ni el brunzir d'un mosquit...

Després de la presentació i d'una estona de silenci per preparar l'audiència, Eckhart Tolle va aparèixer, sense pressa, amb posat tímid, fràgil, pensatiu, el tors lleugerament inclinat cap endavant i amb un petit somriure feliç, potser lleugerament sorneguer, als llavis. Un cop al centre de l'escenari es va asseure en una butaca, sense arrepenjar-s'hi, al costat d'una planta i darrera d'un micròfon subjecte a un peu articulat. Amb l'esquena ben dreta però lleugerament inclinat cap al públic, les mans juntes damunt dels genolls, amb un espanyol amb deix germànic però ben entenedor, en pocs minuts se'ns va ficar a tots a la butxaca.

Dues hores, va durar. Intenses, senzilles, emocionants, solemnes, calmes, plenes. Plenes d'ensenyaments, simples i profunds, comprensibles però elevats. I plenes de silencis. Eckhart Tolle té una parlar suau i pausat, molt pausat, tot donant temps per assaborir tant la paraula com el silenci.

Silenci... Silenci... Silenci...

L'endemà al matí vàrem sortir tots cinc a buscar bolets. Quina meravella de dia! Quina calma! Amb quatre indicacions de la Núria ens vàrem dirigir camí amunt, de primer amb cotxe, després a peu, a la recerca d'uns prats on sabia que, potser, trobaríem bolets.

Indicacions, senyals, fletxes, “mapes”... per dirigir-nos a un “lloc”, els prats boletaires. Jo feia anys que no n'havia anat a buscar. Havia vist força episodis del programa de televisió «Caçadors de bolets», que m'havien proporcionat algunes bones idees, conceptes, consells... però que encara no havia posat mai en pràctica. Una bona “col·lecció de mapes” del bon boletaire, inútils per mi fins aleshores.

Després de menys d'una hora de caminar vàrem arribar a un petit prat sota una pineda plena, plena de fredolics! Quina passada! Havíem d'anar en compte on posàvem els peus! En poca estona vàrem omlir un bon cistellet. I més tard, en un prat de més amunt, gairebé vàrem acabar d'omplir el cistell gros. Qui ens ho hagués dit! Semblàvem tots criatures de l'edat de la nostra filla. Qui ens hagués vist!

Ja a la casa, els anfitrions varen netejar els bolets i un servidor, que m'agrada cuinar i menjar bé, vaig prepar sípia a la planxa amb fredolics, o millor fredolics amb sípia a la planxa. Òndia!, només de pensar-hi se'm torna a fer la boca aigua! Menjar, riure. Riure, menjar. Vàrem gaudir de la bona taula, de la bona companyia, de la bona amistat. Experiència. Vida. Ara bon record compartit.

Al capdavall, els “mapes” poden ser útils, es poden compartir. Però... no es poden menjar! Cal anar al “lloc” on apunten. Caminar-hi. Experimentar-lo. Viure'l. Gaudir-lo. Sols, o millor amb bona companyia. Un cop al “lloc”, els “mapes”... els podem desar ben plegadets a la butxaca del darrera! I qui diu “mapes” diu conceptes, diu paraules:

Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort.
Avui que no em fa falta veure't,
ni tan sols parlar,
per saber que estàs al meu costat...
És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm.
Fragment de la cançó “Quan somrius”, de Josep Thió, tema musical de l'espot promocional de Nadal 2001 de TV3. (De l'àlbum “Altres Cançons de Nadal”). La vols escoltar sencera? Gaudeix-la! Aquí la tens:



Fotos: “1592 Nova Doetecum”, de la Bibliothèque et Archives nationales du Québec (llicència: domini públic); “Boletada de fredolics”, són meves.

Un cop compartida la meva opinió sobre el lloc que ocupa la raó i la intel·ligència racional en la dimensió “Home” de la Relitat a través d'aquesta, diguem-ne, distreta metàfora viva (però que em servirà de base i fonament per, en un futur, “mullar-me” una mica més), en l'escrit del proper dijous m'endisaré en com crec que convé “mirar-nos” aquesta Realitat. A reveure!

dimecres, 31 de desembre del 2008

Sóc un home vell...

Cita
Sóc un home vell que he tingut molts problemes, la majoria dels quals mai no han existit.
Mark Twian (1835-1910), pseudònim de Samuel L. Clemens, humorista, novel·lista, escriptor i conferenciant nord americà

Context

BAYDA, E. (2002) «Practicant amb el sofriment emocional». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (Helios, 14), p. 124. ISBN: 84-8330-288-8

Comentari

Un ensenyament típicament oriental, dit amb paraules occidentals, i expressat amb bon sentit de l'humor. Quina combinació podria ser millor? Som a finals d'any, un bon moment per fer balanç. Una llambregada vers el passat... D'allò que he fet, d'allò que he après, d'allò que he donat, d'allò que he rebut. El millor regal? Haver experimentat la importància de l'«ara» a través de la senzilla pràctica de la meditació zen. Un “antídot”, una “via” que dissol, com si fos un terròs de sucre en el cafè, la visió, el sentir-me un «home vell que té molts problemes...». Portar l'experiència de l'«ara» (o del temps kairós, com el vaig anomenar en un escrit anterior) al pla conscient, nu de pensaments ha estat clau per (començar a) aprendre a no sentir-me “esclavitzat” pel passat o “atemorit” pel futur. El passat ja no és, i el futur encara no és. Només és l'«ara». La cita, amb certa ironia, de Mark Twain trobo que ho expressa amb molt d'encert.

Retall oriental

La tradició zen anomena samadhi a l'estat de concentració en el qual estem totalment absorts en l'objecte de meditació. En estar plenament concentrats en la respiració, en la flama d'una espelma o en un so (com ara un cant o una música), ocasionalment podrem fins i tot arribar a perdre la sensació de ser un «jo».

En aquest estat experimento (ocasionalment i sense pretensions) la unió amb Tot, amb tots els éssers, amb la Vida, amb Déu (li diem alguns), amb la Bonesa, amb la Compassió. Un Regal «pel benefici de tots els éssers», com els agrada dir als somrients monjos buddhistes. Un Regal que m'he alegrat de poder compartir amb les persones més properes, i ara també amb tu, benvolgut lector, benvolguda lectora.

Fotos: “Símbol enso” i “Flor de lotus” de Wikimedia Commons (amb llicència GNU)

dimecres, 17 de desembre del 2008

En quin temps visc? Cronos i Kairós

Proverbi
Vosaltres, els europeus, teniu els rellotges,
però nosaltres tenim el temps.
Proverbi africà

Context

El vaig trobar, temps enrera, tafanejant per Internet, a Proverbia.net.

Comentari

Un dels aforismes de la saviesa popular d'arreu del món que més m'agraden, pel seu llenguatge senzill i casolà però, alhora, de profunda saviesa.

Ja els filòsofs de la Grècia clàssica empraven dues paraules diferents per designar el temps: cronos i kairós. La primera és l'arrel de múltiples mots en diverses llengües modernes. La segona sembla que no té un equivalent precís en cap altra llengua actual, almenys de les properes a la nostra.

En la mitologia grega Cronos és el déu del temps real i inexorable, el transcurs del qual ens duu inevitablement a la mort. És el temps seqüencial i cronològic, mesurable i planificat. És el temps del rellotge. Té naturalesa quantitativa.

Kairós, en canvi, és la forma qualitativa del temps, no mesurable. És l'oportunitat. En la mitologia grega Kairós és el déu del temps interior dels homes, el temps dels somnis i de l'esperit, el temps de la consciència desperta, el que persistentment ens retorna a la vida. És el moment just, el moment oportú, el moment madur, el moment perfecte per fer quelcom o per prendre una decisió existencial, d'aquelles que et poden canviar el transcurs de la vida. És un “temps entre el temps”, un no-temps, un temps etern, un temps creatiu, un temps madur, el temps de l'esperit, de l'essència de la vida, del repte.

Kairós és l'«ara». Quan ens trobem totalment absorts pel moment present és quan ens trobem immersos en el temps “kairós”, aliens al pas del temps “cronos”. Com pot ser que no tinguem una paraula precisa en la nostra llengua per expressar una experiència tan profunda, humana i universal? L'haurem d'inventar? En proposeu alguna?

Retall cristià

És sabut que Pau de Tars, l'Apòstol dels Gentils, gaudia d'una especial habilitat per conversar amb els filòsofs grecs del seu temps (c.f. Ac 17,18-21). Ell va escriure la meitat dels llibres del Nou Testament i va contribuir a redefinir el concepte kairós pels seus lectors. Així, els escriptors del Nou Testament (escrit en grec però des de la cultura i mentalitat hebrea) utilitzen la paraula kairós (i no cronos) per designar el moment de Déu, de l'acció salvífica de Déu que “passa”, que irromp en el temps dels homes. Aquest “temps oportú”, o “temps favorable”, amb un significat donat per Déu, sembla ser el sentit de les expressions «en la plenitud del temps» (c.f. Ga 4,4; Ef 1,10 ) i «s'ha acomplert el temps» (Mc 1,15).

En fi, la realitat impecable dels moments kairós és que són especials, còsmics i, reconegut o no, fins i tot divins.

Retall per recordar
Enmig del temps ordinari (cronos),
s'esdevé el temps extraordinari (kairós).
Mark R Freier, coach, Whatif Enterprises, a: «What is Kairós»