Quan em pregunto quin és el
símbol més adequat de Déu, quina és la millor
imatge que me'n puc fer, on es
reflecteix millor el seu “rostre”, la seva essència, el seu Ser, o bé en què deu consistir «
la visió de Déu» (
una expressió de Sant Ireneu de Lió que vaig citar a l'escrit «Encontre en el desig» i que en jordi_morrós va proposar d'aprofundir-hi)... no en trobo la resposta ni en la ciència, ni en la filosofia especulativa. Sinó...
en el relat poètic i simbòlic: en el mite!
El
mite (del grec μύθος,
mythos), és la
creació literària simbòlica per excel·lència, resultat de la saviesa ancestral de les generacions passades, la qual
amaga una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista. Plató (427 aC-347 aC), l'eminent filòsof de la Grècia clàssica, considerà el
mythos com l'art d'expressar veritats que escapen al raonament. I no dubtà a emprar-lo, per exemple, per introduir la seva
Teoria de les idees (c.f. el famós “
Mite de la caverna”, al seu tractat «La República», 514a-517a). És ben curiós que la seva teoria fos un dels fonaments del posterior idealisme i, sobretot, del racionalisme més exacerbat... suposadament a les antípodes de la saviesa i el coneixement mític i simbòlic!
Bé, doncs, per respondre a la pregunta em remunto tant enrere com entorn del s. VI aC, en temps de
Siddharta Gautama (Buddha) i de
Lao Tse (Laozi) a l'Orient. Mentre que a mig camí, a l'anomenat Creixent Fèrtil de l'Orient Mitjà...
Retall bíblic 
Després del fosc període a l'exili (598-538 aC) a la Babilònia del rei
Nabucodonosor II, el poble d'Israel és autoritzat per
Cir, rei de Pèrsia, a retornar al seu país, a reorganitzar-lo i a reconstruir-ne el temple de Jerusalem (
Esd 1,2-4). Som en temps d'
Esdres, sacerdot i mestre de la Llei, impulsor de l'activitat reformadora jueva. Som, també, en temps de la redacció definitiva unitària de la
Torà (
el Pentateuc en diem els cristians, els cinc primers llibres de la Bíblia), resultat de la fusió de diverses tradicions molt antigues i de molt diversa procedència.
Fins no fa gaire, els biblistes proposaven distingir entre quatre corrents o tradicions principals per explicar la formació del Pentateuc, amb el seu estil, vocabulari i punt de vista propi: la tradició
jahvista, l'
elohista, la
deuteronomista i la
sacerdotal. Actualment, però, aquestes distincions es consideren una simplificació, per bé que encara són ben útils com a primera aproximació per l'estudi exegètic.
«Davant la desfeta, tant social com religiosa durant l'exili a Babilònia, un grup de sacerdots enceten una relectura de les tradicions ancestrals, dediquen hores a una profunda meditació que els ajudi a esbrinar les raons del desastre, però, sobretot, mantenen encesa la flama de la fe d'Israel i obren una esperança que ha de portar la reconstrucció religiosa i social del poble d'Israel.» — Font: SOLÀ, Josep Maria (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines, 48), p.61. ISBN: 978-84-8437-978-2.Ens situem, doncs, també i en particular, en temps de la redacció final dels
relats de la creació (
el llibre del Gènesi en relata dos!), amb evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (
c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades!
En la meva opinió, potser calia el sofriment d'un poble sencer, deportat i a l'exili, per poder assolir aquest nivell de... destil·lat! En els propers escrits n'aniré desgranant alguns detalls d'entre la seva enorme riquesa, només uns pocs però justament aquells que a parer meu són més... crucials per a respondre preguntes cabdals sobre l'ésser humà i la relació amb la dimensió Déu de la Realitat!Una traducció dels relats originals Trobareu una traducció dels relats complets, escrits originalment en hebreu (
un “detall” que convé no oblidar), per exemple, aquí:
No, no es tracta de la millor traducció ja que, per tal que
soni bé en català (o en castellà, o en anglès, o en francès, o en llatí), s'han perdut matisos de l'original hebreu (
que tenen la seva importància!, l'etern «traductore traditore»). Però bé, de moment ja en tinc prou pel que desitjo destacar avui. D'entrada només em centraré en un parell de versets que, en la seva versió traduïda, ja contenen (
conserven!, uf!) el primer
detall important, per mi potser el més important de tots (
per bé que, com veureu... sol ser passat per alt!, llàstima!), i que em permetrà respondre a la pregunta plantejada al principi de l'escrit:
Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.
Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI). Primer detall important: nosaltres...?, quin nosaltres?
«
Déu digué: — Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...» L'ésser humà (
i dic ésser humà i no home no per ser, suposadament, políticament correcte, sinó que... bé, s'entendrà de seguida), dic, l'ésser humà és (
som!)
imatge... d'un nosaltres! Que estrany! A la Bíblia hebrea (
bona part del nostre Antic Testament) Déu gairebé sempre parla i es comunica en sigular: «
JO dic», «
JO faig». I més tractant-se d'un Déu (
o millor dit, d'una comprensió de Déu) monoteista: «
ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC» (
Dt 6,4).
En canvi aquí (
i en poquíssims altres llocs de l'AT, ho podeu comprovar!) quan el redactor del text posa en boca de Déu el propòsit que té en aquell mític sisè dia de la creació, el fa parlar i comunicar-se en plural: «
NOSALTRES farem». Per què aquest canvi? Per què aquesta “anomalia”? Per què aquest detall? Per què aquesta subtilesa? Perquè crec que està expressant
una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista, una intuïció, una experiència, una observació, que bé es podria expressar d'aquesta manera:
La imatge de Déu en el Gènesi és l'home i la dona en relació. No l'home.
Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 9. ISBN: 978-84-935695-6-3.Així doncs, la imatge de Déu que estava cercant, la «
visió de Déu» (
emprant una expressió de Sant Ireneu de Lió), la imatge més transparent de Déu resulta que és tan “transparent” que...
no és “veu”! Però... és ben real, profunda i concreta:
la visió de Déu és el nosaltres, el pont humà (
diví?) entre un
tu i un
jo, el vincle (
amorós!), la relació (
de confiança!) d'aquell que se sap
amb i
en l'altre (
al teu costat!, al meu costat!). I, a més... sense “menjar-nos” l'un a l'altre (
emprant una expressió ben bíblica), sense deixar de ser
tu, i sense deixar de ser
jo, sinó tot el contrari, fent-nos, deixant-nos, reconeixent-nos mútuament un espai vital
per a cadascú, i un espai vital
per al nosaltres! Un nosaltres real i complet per a un jo real i complet i per a un tu real i complet!La relació humana (i humanitzadora!)
en el nosaltres (entre tu, i jo, i tu, i tu també...)
és (som!) la imatge i la semblança de Déu,
és (som!) la visió de Déu.
Vincles, relacions, lligams... que fan (
fem!) xarxa, una
xarxa, acollidora, integradora (
“pescadora” d'éssers humans a la deriva?, d'aquells qui encara no han trobat un tu que els reconegui?, un tu que digui a cadascú personalment: «Sí, tu ets! Aixeca't!»). Una
xarxa font de l'ésser (
«Jo sóc! M'alço!», «Tu ets! Aixeca't!», «Nosaltres som! Posem-nos dempeus!»), font del creixement i de la realització més profunda del més pur i genuí
desig de ser!, de ser humà! Amb tu, en tu. Gràcies a tu. I, també, és clar, gràcies a mi. En «
radical inter-in-dependència», en profunda unió sense causar ni la pròpia ni la mútua destrucció (
emprant una expressió de Raimon Panikkar).
Potser la “imatge” més popular de Déu Vol dir això que m'he de desfer de la “imatge” (
visió borrosa) de Déu consistent en
un home vell, amb cabells blancs, llarga barba, panxa prominent i, potser, amb sabatilles? I el rostre?, amable i somrient?, o bé greu i enfadat?, ...? Hehehe! Bé... depèn! Sí, depèn! Si la persona concreta que se m'acosta respon a aquesta descripció... i a més ens oferim mútuament la possibilitat d'establir una relació afectiva i de confiança entre tots dos tot creant un nou espai, un (
nou?)
nosaltres... aleshores la imatge anterior és prou bona... tot i que incompleta! Sí, incompleta! Perquè
jo també hauria de veure'm i saber-me part de la imatge, del símbol, de la «visió» de Déu... junt i en relació amb aquell vell!
La visió de Déu no és quelcom (una cosa!)
extern a mi (que em ve de “fora”!),
sinó que jo en formo part (a “dins”!)
essent, fent, vivint, creant cada nou nosaltres.
La destrucció de la «visió de D*u» equival a la destrucció de l'ésser humà Fent un senzill paral·lelisme amb l'escrit de la setmana passada, «
Els noms de D*u»,
¿existeix alguna manera de destruir la imatge de Déu? Sí, i entenc que només una! Destruint el NOSALTRES, destruint (
menjant-me!) l'altre, que no resti cap TU dempeus! Cosa que implica,
alhora i per definició (
almenys intuïtivament així m'ho sembla), la destrucció (
la mort!) del JO (
l'autèntic JO, el qual, probablement, prèviament s'havia “aixecat” en el NOSALTRES... o potser encara no del tot!). I sense el JO (
l'autèntic JO) evidentment l'ésser humà queda reduït... al no-res! Paradoxalment, doncs, quan l'ésser humà es vol fer
omnipotent (
JO=TOT) en realitat queda reduït al
no-res! Sense l'alteritat humana el JO mor! Així doncs, la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és justament el NOSALTRES, el qual troba el seu fonament justament en el ja intuït NOSALTRES diví del relat mític del Gènesi. Una intuïció estretament relacionada amb la intuïció de «
La triple ressonància de la Realitat» la qual, segles més tard, acabaria desenvocant en la intuïció
trinitària (
i, per tant, no estrictament monoteista) de Déu.
Epíleg Desitges veure Déu?
Estima, i veuràs Déu.
Més encara, desitges Tu ser com Déu?
Estima, i miraràs com Déu mira.
Crèdits de les fotos. 1: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. 2: “Jardins penjants de Babilònia”, gravat acolorit del s. XVI. 3: “Adam i Eva islàmics”, pintura de Manafi al-Hayawan, a Maragh, la Mongòlia iraniana. — Llicències: Creative Commons (1), domini públic (2, 3).Uf! Tinc la sensació d'haver fet una gran marrada per arribar a una conclusió, una resposta ben simple, per bé que també ben “rodona”! És ben curiós com, de vegades, ens costa de veure i comprendre allò més simple, proper i “rodó” mentre que sovint acusem certa tendència a perdre'ns (
o a deixar que ens perdin...) en complexitats... força estrafolàries. I encara trobo més sorprenent que aquesta saviesa tan senzilla, però alhora tan profunda i elaborada, faci... tants mil·lenis que ja s'ensenyava! En el proper escrit d'entre setmana m'endinsaré en un segon “detall” del primer relat bíblic de la creació amb unes conseqüències també... ben sorprenents!
Fins aviat!
Retalls relacionats - «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
- «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
- «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
- «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
- «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
- «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».