L'ésser i el no-ésser

Retall per meditar

«Quan tots els homes reconeixen el bell com a tal,
sorgeix el reconeixement del lleig.
Quan tots els homes reconeixen el bo com a tal,
sorgeix el reconeixement del dolent.

Així, l'ésser i el no-ésser s'engendren mútuament;
el difícil i el fàcil es complementen mútuament;
el llarg i el curt contrasten entre ells;
l'alt i el baix són l'un la mesura de l'altre;
el to i la veu s'harmonitzen mútuament;
davant i darrere s'acompanyen mútuament.»

Lao Tse (1997) Poema II (fragment). A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 10). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”.


Crèdit de la foto: “Guèiser al riu Firehole”, àrees geotèrmiques del Parc Nacional de Yellowstone, Wyoming, EUA, de Mila Zinkova. — Llicència: Creative Commons.

Un bell i subtil poema taoista que ve a complementar el darrer retall («No-omnipotents, com D*u») on, després d'esbossar com detectar i superar la «religió de la serp», vaig acabar afirmant que: Déu és Déu en i amb l'Home i, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu. Avui, tot fent un petit pas més enllà, em pregunto: qui crea a qui? I no en el sentit d'inventar o de projectar mentalment (com ho podrien interpretar els qui es queden a la superfície sense encara haver despertat mínimament a la dimensió espiritual de l'ésser humà, tant si es presenten com a “creients” com si s'anomenen “ateus” —perquè, sí, crec que la dimensió espiritual de l'ésser humà és transversal a qualsevol consideració religiosa, com vaig avançar al retall «Descoberta de l'espiritualitat»). Sinó que m'ho pregunto en el sentit de qui fa possible l'assoliment de la plenitud de l'existir de l'altre, de l'Altre? Qui crea a qui?

En el proper escrit, la meva resposta explícita (ni la millor, ni la bona, ni la única, simplement la meva... —quina és la teva?).

Bona setmana!

No-omnipotents, com D*u

L'omnipotència sempre ha estat una de les grans temptacions de l'ésser humà, de cada ésser humà: el desig de tenir-ho tot sota el meu control, de tenir-ho tot sotmès a la meva voluntat. El desig (desordenat!) de ser omnipotent, o totpoderós (em permeto recordar que són sinònims), consisteix en desitjar expandir el JO sobre la TOTALITAT. És el JO = TOT (ho vaig començar a esbossar cap al final d'un escrit anterior, «La visió de D*u»).

Però l'omnipotència, com tota gran temptació humana que es preciï de ser-ho, és alhora un engany i, com es veurà de seguida, un dels més terribles i destructius!

Per mirar de justificar aquesta intuïció sobre l'ésser humà, més encara, per mirar de justificar el títol (aparentment sensacionalista) de l'escrit d'avui em fonamentaré en un altre “detall”, aquest cop, del segon relat de la creació del Gènesi. (Perquè, efectivament, es tracta d'una intuïció... ben antiga!, que miraré d'actualitzar, de la mà de Marie Balmary, Raimon Panikkar i Ringu Tulku Rimpotxé, enllaçat amb les meves pròpies paraules i comprensió. Una comprensió en camí, no acabada, en recerca constant, però que ja ha passat per uns quants alliberaments, com el que intentaré comentar cap al final del retall d'avui.)

Quart detall: la «religió de la serp»

La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona:
— Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
— Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
— No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.
Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus.

Cita bíblica: Gn 3,1-7 (BCI).

El fragment anterior condensa, magistralment, la temptació i l'engany d'una comprensió errònia de Déu a la qual, malauradament, estem tots exposats. Part del detall consisteix en què aquesta “religió” és professada, ni més ni menys, que per «la serp!», un animal que parla?, un animal imaginari!,... fals! I què diu? Si voleu ser igual com déus mengeu de tots els arbres del jardí! Tot es pot menjar!

Quin és l'engany? «Seríeu igual com déus...». Aquest és l'engany, i no la temptació!, perquè, de fet, els éssers humans ja ho som (en possibilitat!) igual com déus: «Déu digué: —Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...».

Quina és la temptació? «Menjar dels fruits de tots els arbres del jardí...». La serp em recorda que puc escollir (lliurement!) entre el JO-amb-TU en el NOSALTRES, o bé el JO = TOT (aquesta darrera opció presentada astutament com a més... atractiva!, com si fos més real, efectiva i realitzable?)

La religió de la serp no ens és pas desconeguda. Potser és la més estesa: Déu es reserva per a ell el coneixement total, i els humans no hi han d'aspirar. Un déu tirànic, gelós. D'on es dedueix la resta, presentada per la serp: l'home només pot arribar a la seva glòria transgredint aquella frontera.

—

La serp diu: si no ho ets tot, si no ho saps tot, si no ho pots tot, no ets res. Curiosament, allò que no existeix, un animal que parla, afirma que només existeix allò que ho és tot. El no-res proposa la totalitat.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), pp. 97 i 98. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Aquest és, per mi, l'ensenyament fonamental d'aquest fragment del mític relat: que quan l'ésser humà transgredeix el límit es descobreix «tot nu» i, per tant, abocat ell mateix al no-res: Sense l'alteritat el JO mor! (Existeix una destrucció més mortífera que aquesta?) Per tant, fem atenció perquè la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és, en realitat (en realitat!), el NOSALTRES (i no el TOT!), imatge i semblança del NOSALTRES diví.

En què recolza l'atribut Totpoderós aplicat a Déu?

Arribats a aquest punt, i havent comprès que l'atribut totpoderós aplicat a l'Home és temptació i és engany (i potser el pitjor de tots!) no puc evitar de preguntar-me, ¿i què hi ha de l'atribut Totpoderós aplicat a Déu? Perquè, de fet, el matís més evident, habitual i tradicional que se sol donar a l'atribut Totpoderós quan s'aplica a Déu és ni més ni menys que «el qui tot ho pot!», totalment coincident amb... el que li dóna «la religió de la serp!» Com és possible aquesta paradoxa? En aquestes condicions, ¿és defensable aquest atribut? O bé és millor rebutjar-lo? ¿Em cal entomar i fer els malabarismes que calgui amb l'herència de la tradició del passat? O bé em convé més deixar anar llast per poder-me enlairar en la llibertat de l'esperit? (Sóc ben conscient que no sóc el primer ni en fer-me preguntes ni en cercar respostes. El que segueix és la meva resposta raonada, la meva opció personal... no definitiva!, sobre aquesta qüestió ben concreta.)

Per començar, sé prou bé que l'expressió «Déu totpoderós» i d'altres de similars apareixen explícitament a la Bíblia en vàries ocasions (per exemple, el resultat d'aquesta cerca a la Biblia Sacra Vulgata de tots els mots que comencin per “omnipot*”dóna 68 coincidències a l'AT, 1 a l'epístola als Corintis, i 9 a l'Apocalipsi). Són, però, les expressions amb què se sol traduir un d'entre els diversos noms de D*u de l'original en hebreu, El Shaddai, emprat ocasionalment (menys de 100 vegades, compareu-ho amb els milers i milers de vegades, de l'ordre de 10.000, en què són emprats altres noms de Déu a tota l'Escriptura) i tant sols per una de les quatre antigues tradicions (la més antiga?) que van contribuir a la redacció final i unitària de l'Escriptura hebrea. Però, i anant més enllà, també em pregunto: Què significava originalment pels hebreus El Shaddai? Déu totpoderós, o Totpoderós, n'és realment una bona traducció? Deixo la resposta oberta, però ofereixo algunes pistes.

Segons l'exegesi rabínica sobre el nom de D*u El Shaddai: «D'acord amb alguns punts de vista, deriva d'una arrel que significa “cobrir de beneficis”. D'acord al Midraix, significa “Aquell que diu Dai” (“dai” vol dir prou o suficient), i prové del fet que quan Déu va crear l'univers aquest es va expandir fins que Ell va dir “Dai!” (potser el primer registre de la teoria de l'expansió de l'univers?). Alguns fan notar que Shaddai és un acrònim de Shomer Daltot Yisrael, Guardià de les Portes d'Israel.» — Font: Judaism 101, una enciclopèdia del judaisme, una de les fonts de la Jewish Virtual Library.

I què hi diu la intuïció cristiana trinitària sobre Déu? Li sembla que li escau gaire bé l'epítet de Totpoderós?

Tot allò que el Pare és ho dóna al Fill. Tot allò que el Fill rep ho entrega alhora al Pare. Aquesta donació (al Pare, en última instància) és l'Esperit.

Font: Raimon Panikkar (1998) La Trinidad. Una experiencia humana primordial. Madrid: Siruela (El Árbol del Paraíso, 14), p. 69. Panikkar està citant, al seu torn, sant Bonaventura.

Aparentment rebuscat, però alhora ben senzill. La intuïció cristiana de la trinitat apunta cap a un D*u que es dóna, que es buida completament a l'Altre, tot creant alteritat. Apunta cap a un D*u que no cerca ser-ho Tot, acaparar-ho Tot, dominar-ho Tot sinó que, paradoxalment, apunta cap a un D*u que Tot... ho dóna! Una “acció”, un “fer”, que des d'una mentalitat occidental (des del «segon ull», el recordeu?) potser sí que es pot confondre amb poder, amb el tot-poder, amb el qui tot ho pot... Però des de l'espiritualitat (des del «tercer ull», tot un altre nivell de comprensió) em sembla que es “veu” just... a l'inrevés? Bé, em sembla que es “veu” tan diferent que ni tant sols es pot dir que sigui ben bé a l'inrevés! (Ni tot poderós, ni gens poderós, sinó... tot el contrari!) Per exemple, des de l'espiritualitat tibetana:

Tot és vacuïtat, perquè no hi ha res que no depengui de la resta. Tot és per naturalesa interdependent i, per consegüent, buit d'existència pròpia.

Ringu Tulku Rimpotxé, mestre buddhista tibetà, refugiat a l'Índia arran de la invasió xinesa, doctor en filosofia buddhista i gran erudit. — Font: Ringu Tulku Rimpotxé (2002) El budisme explicat als occidentals. Barcelona: Viena Edicions (Helios: 7), p. 24. ISBN: 84-8330-155-5.

Ja sé que tant Raimon Panikkar, com Ringu Tulku o l'espiritualitat hebrea de l'AT parlen de conceptes i de símbols que no són exactament idèntics. Però apunten, cadascú a la seva manera i des de la seva saviesa de veritables mestres, vers el fonament últim de la Realitat. Tot existeix en l'alteritat, en buidar-se en l'altre, en donar-se completament, en una essencial inter-in-dependència. Fins a l'extrem que m'atreveixo a afirmar que:

Déu no és o no seria Déu sense l'Home: Déu és Déu en i amb l'Home. I, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu.

No és cap demostració de res, tant sols una bella intuïció en harmonia amb la meva observació tranquil·la i silenciosa de la realitat que m'envolta. Res més.

Per tot això i a parer meu (desconec si és un parer gaire estès, de fet em preocupa poc si “pateixo” segons quin tipus de “rareses” en segons quins temes), l'atribut Totpoderós, o Omnipotent, (o fins i tot Absolut) aplicat a Déu crec que és un dels més desafortunats que mai s'hagi inventat l'ésser humà. Crec que és altament equívoc, perquè no ajuda gens a apuntar vers la bona direcció. I també crec que és altament tòxic, perquè alimenta (suposo que sense voler-ho, però el resultat és el mateix) la «religió de la serp», temptació i engany alhora! (I això darrer, amiga o amic lector, crec que és pitjor que gravíssim... pervers!, perquè aquesta temptació i engany disfressats de [pseudo]-religió oficial és molt més subjugant i difícil de detectar —i, per tant, d'alliberar-se'n— que si hom sap que li ho està “dient” una vulgar serpota imaginària que s'arrossega per terra... no?) Si un mot cal explicar-lo tant i cal acompanyar-lo sempre d'un «sembla que digui A però en realitat vull dir B» per tal que no s'interpreti malament, ¿per què no emprar-ne un altre? Que no en tenim a milers de mots al diccionari? I per què no diem «B» directament?

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu el meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, comença més o menys, si fa no fa, així:

«Crec en Déu, Pare totgenerós, donador del cel i de la terra...»

Crèdits de les fotos. 1: “Felices al bosc”, de Charles Pieters. 2: “Pomer”, d'Adam E Cole. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

La setmana vinent, finalment, esbossaré un darrer i conclusiu “detall” dels mítics relats de la creació, per mi tant important com tots els que he anat esbossant fins ara, però que pràcticament només s'entén a partir del text original hebreu ja que (lamentablement!) la immensa majoria de traduccions l'han ben perdut pel camí! Amb aquest darrer hauré completat l'esbós de cinc “detalls” (com les cinc puntes d'una estrella) suficients (espero...) per intuir la profunda riquesa real, concreta i pràctica que contenen aquests textos tan antics de l'AT, massa sovint incompresos i menyspreats com a “simples rondalles de la vora del foc àmpliament superades pels (suposats!) coneixements actuals”. ¿Per la pre-potència (cegesa, de fet?) del coneixement racional?

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La plenitud és amb tu

Retall per meditar

«A Déu, ningú no l'ha vist mai;
però si ens estimem, ell està en nosaltres
i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,12 (BCI) — Context: Forma part de la perícopa que sol dur per títol «Déu és amor» (1 Jn 4,7-21). L'Epíleg d'avui n'és el fragment final.

Aquest text cristià de finals del s. I és, potser, el millor resum dels darrers escrits, especialment del retall «La visió de D*u». De fet, és una de les “perles” de l'Evangeli que m'arriben més endins. No explica una doctrina de “llibre”, sinó que exposa el “destil·lat” d'una vida, i d'una vida plena. Diu: la plenitud de l'ésser humà no recolza en una teoria abstracta, contemplativa, elitista sinó en la relació amorosa, concreta, real, senzilla, sentida i a l'abast de tothom en el nosaltres. Per això, intuïtivament puc afirmar (en la línia de Sant Ireneu de Lió, en recordeu la cita en retalls anteriors?): la plenitud de l'Home i la plenitud de Déu són... la mateixa plenitud! No hi ha una plenitud humana i una altra de divina diferent, com si hi haguessin dos “regles” de mesura. No, el “regle” és exactament el mateix, en un autèntic i profund «Encontre en el desig», un encontre total i essencial.

Crèdit de la foto: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. Davant la impossibilitat de fotografiar la plenitud de l'ésser humà en totes les seves facetes m'ha semblat que aquesta foto en podria ser un bon símbol. — Llicència: Creative Commons.

Epíleg

«Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,20 (BCI)

En altres paraules, si algú estima el seu germà (el proïsme!) i... no sap dir res sobre Déu (si l'estima o no, o què sé jo...) no importa en absolut!, ha entès el fonamental! En canvi, si algú “diu” que estima Déu però és incapaç d'estimar el seu germà (el seu proïsme!) aleshores és senyal que no ha entès res de res!

Perquè, és ben conegut que Jesús va resumir tota la Llei (la Torà hebrea) a tant sols dos manaments: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.» (Mt 22,34-40). Però és força menys conegut que des del mateix temps dels apòstols la semblança del segon es comprèn i es viu, de fet, com la plenitud del primer (d'aquí l'aparent capgirament!, què vol dir ser primer i ser segon? I alhora, observeu el curiós paral·lelisme entre aquesta semblança entre preceptes i la semblança del Gènesi entre l'ésser humà i Déu; l'ésser humà és la plenitud de Déu?, quin Déu tan humil i proper, no?, o quina enorme esperança que ens té posada? Hehehe!):

«Si compliu el manament regi de l'Escriptura: Estima els altres com a tu mateix, obreu bé.» (Jm 2,8)
—
«En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix.» (Ga 5,14; Rm 13,9)

Bona setmana!

Lliures, com D*u

Retorno als dos versets centrals del mític primer relat de la creació hebreu, el “destil·lat” d'una saviesa ancestral que... encara amaga molts detalls poc evidents a primer cop d'ull. Sortosament, la nostra traducció en català conserva el matís de l'original hebreu que desitjo destacar avui (però he trobat diverses versions en altres idiomes, sobretot les més “modernes”, que l'han ben perdut!):

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Tercer detall: i la «semblança»...?

Una lectura atenta i pausada d'aquest breu retall bíblic permet adonar-nos que Déu primer diu que farà una cosa: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres», però després... en fa una altra? «Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu». Per què aquesta diferència entre el desig diví, expressat en primer lloc (verset 26), i allò que finalment fa... o pot fer (verset 27)? Es tracta d'una relliscada d'un antic copista i, per tant, no significa res d'especial, o bé és quelcom que conté un ensenyament?

El paral·lelisme entre els dos versets, un recurs literari clàssic de la literatura semítica en general i dels escrits bíblics en particular, no fa més que posar de manifest i ressaltar la seva diferència! Un “detall” que ja va ser observat i comentat pels Pares de l'Església, d'entre els quals Orígenes (183-253), exegeta, pensador i escriptor cristià, i Basili de Cesarea (329-379), teòleg i bisbe de Cesarea, conegut com a sant Basili el Gran. Expressat en paraules actuals:

Aquell déu només fa les coses a mitges, i això ens és assenyalat precisament per la repetició de la primera frase, mentre que la segona queda aparentment en suspens. L'humà és creat, doncs, en imatge d'Elohim, però no com a semblança seva.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 118. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Així, doncs, la imatge és cosa de Déu, però la semblança, ai!, sembla que és cosa... de cadascú (teva!, meva!). En la imatge «jo» encara no sóc, tant sols sóc possibilitat, tant sols hi ha un objecte (possessió, domini, sotmetiment!). És en la semblança que «jo», subjecte (lliure!, alliberat!), em desvetllo, m'alço i sóc. Aleshores, lliurement, «jo sóc», justament a imatge i (ara sí!) semblança de Jo Sóc, de YHVH. I, per tant, imatge i semblança d'un «Nosaltres». I, per tant, la meva existència em remet a la teva existència, a «tu». (Tot lliga!, tots els “detalls” que he anat esbossant fins ara estan estretament relacionats i es confirmen els uns als altres. S'intueix?)

Sant Basili ens ho explica amb una senzilla imatge, ben bella i entenedora:

«Déu ha permès que siguem els artífexs de la semblança divina, a fi que ens pertoqui la recompensa del nostre treball, perquè no siguem ja com aquells retrats que surten de la mà d'un pintor com uns objectes inerts, a fi que la nostra semblança no resulti en lloança d'algú altre. En efecte, quan veus un retrat tan semblant al model, no lloes el retrat, sinó que n'admires el pintor. Així doncs, perquè pugui ser jo i no un altre el destinatari d'aquella admiració i lloança, Déu m'ha deixat la cura d'esdevenir semblança seva.»

Crèdits de les fotos. 1: “La paleta de colors del pintor”, de Rionda. — Llicències: Creative Commons (1)

La setmana vinent esbossaré un nou “detall” ben sorprenent (una pinzellada dels mítics relats?), en la línia i estretament relacionat amb els ja esbossats fins ara, però que podria deixar alguns ensenyaments suposadament religiosos... a contrapeu!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Vídeo: Cançó de la Terra

S'acosta el Dia Mundial del Medi Ambient, una bona ocasió per reflexionar una mica més sobre la nostra relació amb el món que ens envolta. Més encara, que ens acull i ens alimenta...! I que per tant no ens hi juguem doctrines o idees abstractes sinó la vida d'avui i la de demà, la nostra salut i la dels nostres fills. I no em refereixo només a la salut física, sinó també a la psíquica i a l'espiritual.

Les imatges, la poesia i la música sempre m'han estat bones companyes per mirar de veure-hi més enllà dels conceptes racionals. Per exemple, aquest ben aconseguit videoclip, rodat en tres localitzacions reals de diferents continents, l'Amazones, Croàcia i Tanzània, sotmeses a alguna forma de pressió i de sofriment causada per l'home:

Michael Jackson, cantant

Earth Song, single

En trobareu la lletra sencera, per exemple, aquí a YouTube.

Retall d'agenda

Divendres, 5 de juny
» Dia Mundial del Medi Ambient
Un dels principals vehicles de les Nacions Unides per fomentar la sensibilització mundial sobre el medi ambient i per promoure'n l'atenció i l'acció política.

» Estrena del film documental «Home» (Llar)
Una pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand que mostra espectaculars imatges de l'actuació humana sobre el medi ambient. Serà estrenada alhora als cinemes i a YouTube! Notícia a La Vanguardia. Tràiler i Making-Of a YouTube.

La possibilitat en D*u

Continuo desgranant alguns dels detalls que em semblen més extraordinaris i sorprenents dels mítics relats de la creació del nostrat llibre del Gènesi, el destil·lat d'una profunda i ancestral saviesa que amaga una veritat i un saber que sovint no es fa evident a primera vista.

Avui em centraré en el primer relat en conjunt: Gn 1,1-2,3 (BCI).

Segon detall: omet «era bo»...?

Al final de cada dia, després que el Senyor-Déu ha realitzat part de la seva obra creadora, el text diu: «Déu veié que tot això era bo». Ho diu cinc vegades exactament igual. Però al final del mític sisè dia, després que el Senyor-Déu «va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona»... no ho diu! Enlloc d'això acaba dient, referint-se a tota l'obra creadora en conjunt: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo». Per què?

D'entrada pot semblar una omissió innocent. Però... és un “detall” de gran importància i que conté un ensenyament, profund i cabdal, transmès pels rabins en àmbits jueus i que cada vegada s'està estenent més també en àmbits cristians (el vaig escoltar per segona o tercera vegada, fa uns quants anys, per boca d'un jueu en una curiosa i interessant conferència sobre tecnologia i innovació, no pas de temàtica religiosa).

En aquells “dies”, tot allò que fa Déu «és bo» perquè ja està fet, acabat, realitzat i, per tant, ja es pot dir «és bo»... o no, si no ho fos, però... l'important és que ja es pot dir. En canvi de l'ésser humà («l'home i la dona en relació», vaig subratllar en l'escrit de la setmana passada «La visió de D*u»)... no es pot dir (encara!) que «sigui bo», senzillament perquè no està fet del tot, no està acabat del tot, quan Déu el crea encara està «per realitzar» o, si es prefereix, «per realitzar-se». L'ésser humà... serà? Serà bo? Depèn! Depèn... d'ell mateix! Dit d'una altra manera:

El Senyor-Déu tant sols m'ha creat...
la possibilitat de ser!
(M'ha creat... a mitges?)

I, quan sóc? Quan esdevinc? Quan em faig existent? Quan em realitzo? De fet i realment, quan realitzo el «primer detall important», és a dir, quan em faig (part de la) “imatge d'un nosaltres”:

Jo sóc (esdevinc, em realitzo, em faig existent, viu!, ple!, complet!) quan tu em crides i em reconeixes i em dius «Tu», i quan «Jo» em desvetllo, m'alço i també et dic i et reconec a «Tu», diferent de «Jo». Aleshores s'esdevé un nou «Nosaltres». Aleshores, i no abans, podem dir a l'uníson: «Jo sóc perquè tu ets!».

Mentre el Senyor-Déu va creant objectes es pot dir «és bo». Però quan arriba a l'ésser humà i el desitja fer «a imatge nostra, semblant a nosaltres»... no pot crear un nou objecte i ja està! Seria una contradicció! L'únic que pot fer (que no és pas poc!) és crear (oferir!) la possibilitat per tal que el subjecte es desvetlli i es posi dempeus... de la mà, convidat, reconegut, per un altre subjecte. Mentrestant, Déu espera... I hi confia... Espera. Confiança. Respecte... No és això l'Amor...? En «Tu». En «Jo». En «Nosaltres». En la possibilitat de desvetllar-nos i de posar-nos dempeus en l'amor... en l'Amor.

Epíleg

Cançó: “Tinc un clavell per tu”, de Lluís Llach, de l'àlbum «T'estimo» (1948).
Crèdits de les fotos. 1: “Aprenent a caminar”, d'Eliya. — Llicències: Creative Commons (1)

Sort de la foto i la cançó que he trobat! Sinó, encara podria semblar que estic divagant sobre conceptes abstractes i allunyats de la realitat i la quotidianitat... La setmana vinent, un tercer “detall” del relat de la creació, en aquest cas ben... alliberador!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Allò cert sembla fals

Retall per meditar

«No hi ha res més bla i feble que l'aigua,
però res no la supera a vèncer el que és dur.
Res no pot substituir-la.

»El feble venç el fort
i el tou venç el dur.
Això és quelcom que tothom sap,
però que ningú no practica.

»Per això el savi diu:
Qui suporta els oprobis del món
és qui preserva el reialme.
Qui es carrega les desgràcies del món
és el rei del món.

»Les paraules vertaderes semblen falses.»

Lao Tse (1997) Poema LXXVIII. A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 13). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”.

Crèdit de la foto: “Horseshoe Bend, Arizona”, un dels meandres més famosos del riu Colorado, prop de la població de Page, a l'estat d'Arizona, EUA, de Luca Galuzzi. — Llicència: Creative Commons.

L'aigua viva, l'aigua que flueix, s'obre pas a través del obstacles amb tota naturalitat i sense deixar de ser allò que és: aigua. És molt probable que des de temps immemorials l'aigua viva, l'aigua que flueix, hagi estat el símbol universal de vida. En algunes cultures i per extensió és ben sabut que també ha estat símbol de mort. Però... no només ha estat el símbol d'un concepte (abstracte!) sinó també i sobretot d'una realitat (concreta!)... de la meva vida, de la teva vida. Una vida que se sent i se sap viva quan... flueix! Com, l'aigua! Una vida viva, una vida que flueix és capaç de «vèncer el fort» i fins és la «reina del món». Tot i que d'entrada pugui semblar fals... això (intuïtivament!) cau pel seu propi pes, és ben cert.

Aquest ensenyament, ben genuí de l'espiritualitat oriental (un dels fonamentals!), també pot ser expressat en paraules potser una mica més pròpies de l'espiritualitat cristiana: una vida viva, una vida fluïda és aquella que transcorre amb la feblesa (força?) de l'amor, el perdó i la compassió.

Bona setmana!

La visió de D*u

Quan em pregunto quin és el símbol més adequat de Déu, quina és la millor imatge que me'n puc fer, on es reflecteix millor el seu “rostre”, la seva essència, el seu Ser, o bé en què deu consistir «la visió de Déu» (una expressió de Sant Ireneu de Lió que vaig citar a l'escrit «Encontre en el desig» i que en jordi_morrós va proposar d'aprofundir-hi)... no en trobo la resposta ni en la ciència, ni en la filosofia especulativa. Sinó... en el relat poètic i simbòlic: en el mite!

El mite (del grec μύθος, mythos), és la creació literària simbòlica per excel·lència, resultat de la saviesa ancestral de les generacions passades, la qual amaga una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista. Plató (427 aC-347 aC), l'eminent filòsof de la Grècia clàssica, considerà el mythos com l'art d'expressar veritats que escapen al raonament. I no dubtà a emprar-lo, per exemple, per introduir la seva Teoria de les idees (c.f. el famós “Mite de la caverna”, al seu tractat «La República», 514a-517a). És ben curiós que la seva teoria fos un dels fonaments del posterior idealisme i, sobretot, del racionalisme més exacerbat... suposadament a les antípodes de la saviesa i el coneixement mític i simbòlic!

Bé, doncs, per respondre a la pregunta em remunto tant enrere com entorn del s. VI aC, en temps de Siddharta Gautama (Buddha) i de Lao Tse (Laozi) a l'Orient. Mentre que a mig camí, a l'anomenat Creixent Fèrtil de l'Orient Mitjà...

Retall bíblic

Després del fosc període a l'exili (598-538 aC) a la Babilònia del rei Nabucodonosor II, el poble d'Israel és autoritzat per Cir, rei de Pèrsia, a retornar al seu país, a reorganitzar-lo i a reconstruir-ne el temple de Jerusalem (Esd 1,2-4). Som en temps d'Esdres, sacerdot i mestre de la Llei, impulsor de l'activitat reformadora jueva. Som, també, en temps de la redacció definitiva unitària de la Torà (el Pentateuc en diem els cristians, els cinc primers llibres de la Bíblia), resultat de la fusió de diverses tradicions molt antigues i de molt diversa procedència.

Fins no fa gaire, els biblistes proposaven distingir entre quatre corrents o tradicions principals per explicar la formació del Pentateuc, amb el seu estil, vocabulari i punt de vista propi: la tradició jahvista, l'elohista, la deuteronomista i la sacerdotal. Actualment, però, aquestes distincions es consideren una simplificació, per bé que encara són ben útils com a primera aproximació per l'estudi exegètic.

«Davant la desfeta, tant social com religiosa durant l'exili a Babilònia, un grup de sacerdots enceten una relectura de les tradicions ancestrals, dediquen hores a una profunda meditació que els ajudi a esbrinar les raons del desastre, però, sobretot, mantenen encesa la flama de la fe d'Israel i obren una esperança que ha de portar la reconstrucció religiosa i social del poble d'Israel.» — Font: SOLÀ, Josep Maria (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines, 48), p.61. ISBN: 978-84-8437-978-2.

Ens situem, doncs, també i en particular, en temps de la redacció final dels relats de la creació (el llibre del Gènesi en relata dos!), amb evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades!

En la meva opinió, potser calia el sofriment d'un poble sencer, deportat i a l'exili, per poder assolir aquest nivell de... destil·lat! En els propers escrits n'aniré desgranant alguns detalls d'entre la seva enorme riquesa, només uns pocs però justament aquells que a parer meu són més... crucials per a respondre preguntes cabdals sobre l'ésser humà i la relació amb la dimensió Déu de la Realitat!

Una traducció dels relats originals

Trobareu una traducció dels relats complets, escrits originalment en hebreu (un “detall” que convé no oblidar), per exemple, aquí:

• Primer relat: Gn 1,1-2,3 (BCI).
• Segon relat: Gn 2,4-5,32 (BCI).

No, no es tracta de la millor traducció ja que, per tal que soni bé en català (o en castellà, o en anglès, o en francès, o en llatí), s'han perdut matisos de l'original hebreu (que tenen la seva importància!, l'etern «traductore traditore»). Però bé, de moment ja en tinc prou pel que desitjo destacar avui. D'entrada només em centraré en un parell de versets que, en la seva versió traduïda, ja contenen (conserven!, uf!) el primer detall important, per mi potser el més important de tots (per bé que, com veureu... sol ser passat per alt!, llàstima!), i que em permetrà respondre a la pregunta plantejada al principi de l'escrit:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Primer detall important: nosaltres...?, quin nosaltres?

«Déu digué: — Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...» L'ésser humà (i dic ésser humà i no home no per ser, suposadament, políticament correcte, sinó que... bé, s'entendrà de seguida), dic, l'ésser humà és (som!) imatge... d'un nosaltres! Que estrany! A la Bíblia hebrea (bona part del nostre Antic Testament) Déu gairebé sempre parla i es comunica en sigular: «JO dic», «JO faig». I més tractant-se d'un Déu (o millor dit, d'una comprensió de Déu) monoteista: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC» (Dt 6,4).

En canvi aquí (i en poquíssims altres llocs de l'AT, ho podeu comprovar!) quan el redactor del text posa en boca de Déu el propòsit que té en aquell mític sisè dia de la creació, el fa parlar i comunicar-se en plural: «NOSALTRES farem». Per què aquest canvi? Per què aquesta “anomalia”? Per què aquest detall? Per què aquesta subtilesa? Perquè crec que està expressant una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista, una intuïció, una experiència, una observació, que bé es podria expressar d'aquesta manera:

La imatge de Déu en el Gènesi és l'home i la dona en relació. No l'home.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 9. ISBN: 978-84-935695-6-3.

Així doncs, la imatge de Déu que estava cercant, la «visió de Déu» (emprant una expressió de Sant Ireneu de Lió), la imatge més transparent de Déu resulta que és tan “transparent” que... no és “veu”! Però... és ben real, profunda i concreta: la visió de Déu és el nosaltres, el pont humà (diví?) entre un tu i un jo, el vincle (amorós!), la relació (de confiança!) d'aquell que se sap amb i en l'altre (al teu costat!, al meu costat!). I, a més... sense “menjar-nos” l'un a l'altre (emprant una expressió ben bíblica), sense deixar de ser tu, i sense deixar de ser jo, sinó tot el contrari, fent-nos, deixant-nos, reconeixent-nos mútuament un espai vital per a cadascú, i un espai vital per al nosaltres! Un nosaltres real i complet per a un jo real i complet i per a un tu real i complet!

La relació humana (i humanitzadora!)
en el nosaltres (entre tu, i jo, i tu, i tu també...)
és (som!) la imatge i la semblança de Déu,
és (som!) la visió de Déu.

Vincles, relacions, lligams... que fan (fem!) xarxa, una xarxa, acollidora, integradora (“pescadora” d'éssers humans a la deriva?, d'aquells qui encara no han trobat un tu que els reconegui?, un tu que digui a cadascú personalment: «Sí, tu ets! Aixeca't!»). Una xarxa font de l'ésser («Jo sóc! M'alço!», «Tu ets! Aixeca't!», «Nosaltres som! Posem-nos dempeus!»), font del creixement i de la realització més profunda del més pur i genuí desig de ser!, de ser humà! Amb tu, en tu. Gràcies a tu. I, també, és clar, gràcies a mi. En «radical inter-in-dependència», en profunda unió sense causar ni la pròpia ni la mútua destrucció (emprant una expressió de Raimon Panikkar).

Potser la “imatge” més popular de Déu

Vol dir això que m'he de desfer de la “imatge” (visió borrosa) de Déu consistent en un home vell, amb cabells blancs, llarga barba, panxa prominent i, potser, amb sabatilles? I el rostre?, amable i somrient?, o bé greu i enfadat?, ...? Hehehe! Bé... depèn! Sí, depèn! Si la persona concreta que se m'acosta respon a aquesta descripció... i a més ens oferim mútuament la possibilitat d'establir una relació afectiva i de confiança entre tots dos tot creant un nou espai, un (nou?) nosaltres... aleshores la imatge anterior és prou bona... tot i que incompleta! Sí, incompleta! Perquè jo també hauria de veure'm i saber-me part de la imatge, del símbol, de la «visió» de Déu... junt i en relació amb aquell vell!

La visió de Déu no és quelcom (una cosa!)
extern a mi (que em ve de “fora”!),
sinó que jo en formo part (a “dins”!)
essent, fent, vivint, creant cada nou nosaltres.

La destrucció de la «visió de D*u» equival a la destrucció de l'ésser humà

Fent un senzill paral·lelisme amb l'escrit de la setmana passada, «Els noms de D*u», ¿existeix alguna manera de destruir la imatge de Déu? Sí, i entenc que només una! Destruint el NOSALTRES, destruint (menjant-me!) l'altre, que no resti cap TU dempeus! Cosa que implica, alhora i per definició (almenys intuïtivament així m'ho sembla), la destrucció (la mort!) del JO (l'autèntic JO, el qual, probablement, prèviament s'havia “aixecat” en el NOSALTRES... o potser encara no del tot!). I sense el JO (l'autèntic JO) evidentment l'ésser humà queda reduït... al no-res! Paradoxalment, doncs, quan l'ésser humà es vol fer omnipotent (JO=TOT) en realitat queda reduït al no-res! Sense l'alteritat humana el JO mor! Així doncs, la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és justament el NOSALTRES, el qual troba el seu fonament justament en el ja intuït NOSALTRES diví del relat mític del Gènesi. Una intuïció estretament relacionada amb la intuïció de «La triple ressonància de la Realitat» la qual, segles més tard, acabaria desenvocant en la intuïció trinitària (i, per tant, no estrictament monoteista) de Déu.

Epíleg

Desitges veure Déu?

Estima, i veuràs Déu.

Més encara, desitges Tu ser com Déu?

Estima, i miraràs com Déu mira.

Crèdits de les fotos. 1: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. 2: “Jardins penjants de Babilònia”, gravat acolorit del s. XVI. 3: “Adam i Eva islàmics”, pintura de Manafi al-Hayawan, a Maragh, la Mongòlia iraniana. — Llicències: Creative Commons (1), domini públic (2, 3).

Uf! Tinc la sensació d'haver fet una gran marrada per arribar a una conclusió, una resposta ben simple, per bé que també ben “rodona”! És ben curiós com, de vegades, ens costa de veure i comprendre allò més simple, proper i “rodó” mentre que sovint acusem certa tendència a perdre'ns (o a deixar que ens perdin...) en complexitats... força estrafolàries. I encara trobo més sorprenent que aquesta saviesa tan senzilla, però alhora tan profunda i elaborada, faci... tants mil·lenis que ja s'ensenyava! En el proper escrit d'entre setmana m'endinsaré en un segon “detall” del primer relat bíblic de la creació amb unes conseqüències també... ben sorprenents!

Fins aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Descoberta de l'espiritualitat

Retall d'una vida

«Recordo amb molta claredat una descoberta decisiva: quan vaig arribar a comprendre perquè un mestre d'escola, una persona important en aquell ambient, sempre parlava de la gent humil amb gran veneració; sempre feia ressaltar allò que no compta, allò amagat, allò menyspreat per les multituds, allò que és un missatge d'un món invisible, espiritual.

—

»El fet que aquest ensenyament em vingués sovint a través de persones no creients ha donat a la meva espiritualitat, des del principi, una dimensió universal. Ja no em podia imaginar una frontera entre allò que veia en aquestes persones i el que jo entenia com a missatge de l'evangeli.

—

»La descoberta de l'espiritualitat l'he fet a través de les persones, a través de la “carn” de la vida.»

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, Cristina (2007) «El camí d'una vida». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 27. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Foto: “Flor a terra del porxo”, de Written Voice (llic.: Creative Commons).

L'espiritualitat... una de les dimensions de l'ésser humà més bàsiques i fonamentals, però alhora, més difícil d'explicar i de definir. Per què? L'espiritualitat adopta moltes i diverses formes arreu del planeta, tot creuant les fronteres de les cultures i les religions (o no religions!, perquè l'espiritualitat n'és independent!). Fins i tot és ben possible que cadascú desperti, adopti i desenvolupi la seva pròpia forma espiritual personal i intransferible. Però hi ha quelcom de comú, bàsic i fonamental en totes les seves formes que ens permet comprendre l'espiritualitat com a quelcom compartit entre tots els éssers humans, fins i tot com a quelcom que ens permet qualificar si un ésser viu és, de fet, un ésser humà.

L'espiritualitat com a tal no és una doctrina concreta, no està adscrita a cap religió, culte o veneració concrets, ni tampoc depèn de cap filosofia, cultura o tradició concretes. Tampoc és una col·lecció de conceptes, ni una col·lecció de respostes concretes a preguntes concretes. L'espiritualitat és l'actitud interior de cada ésser humà conscient, despert i atent davant la vida, és el “lloc” on es manifesta «el misteri insondable i invisible» (Cristina Kaufmann), és «el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo» (Ramon M Nogués), és «una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana», és «l'actitud bàsica de l'home respecte al seu fi últim» (Raimon Panikkar), «no està pressionada per ideologies, ni dogmes, ni suposicions de cap mena, sinó que s'interessa en el fet, en allò que és, i en transcendir-lo» (Jiddu Krishnamurti), és «la riquesa humana que sosté el nostre país» (Mahatma Amma).

Per això i al meu entendre, l'espiritualitat és quelcom que defineix, que fa ser qui és, a l'ésser humà, a tot ésser humà. L'ésser humà és, en tant que ésser humà (és a dir, per definició), un ésser espiritual, o, si es prefereix, un ésser amb espiritualitat.

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Sortim de l'aiguabarreig conceptual?»
• «Despertar espiritual amb bon humor»
• «Darshan, l'abraçada de l'Amma»

Els noms de D*u

Cita

— Així és —acceptà Simon—. Un dia vaig comprendre alguna cosa que podria expressar amb les seves paraules: que Déu és la paraula més exagerada en tots els idiomes. Per això me l'estimo tant.
— Però això ho canvia tot. Dit d'aquesta manera, ja no és la mateixa història. Estem ben lluny del gran policia del cel, o de tots els sinistres muntatges de les religions, o potser hauria de dir de les pseudoreligions.

Marie Balmary, psicòloga i psicoanalista francesa, ni teòloga ni exegeta, ha posat en pràctica un mètode de lectura i interpretació en grup dels textos bíblics en la seva llengua original —hebreu i grec—, de manera semblant al que permet fer la psicoanàlisi. La seva obra gaudeix d'una gran difusió a França, i ha estat traduïda a l'anglès, el portuguès, l'holandès, l'italià, el grec, el japonès i ara al català.

Context

Breu fragment de la quarta conversa entre Simon, monjo catòlic que llegeix l'hebreu, i Ruth, psicoanalista atea de cultura jueva, personatges de ficció d'un assaig novel·lat autobiogràfic que m'ha captivat des de la primera pàgina fins a la darrera!, tant per la seva excel·lent qualitat literària com pel cos del seu contingut. Un dels pocs llibres que he llegit tot sencer i gairebé d'una tirada: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 63. ISBN: 978-84-935695-6-3. En una excel·lent traducció d'Andreu Trilla, estimat i venerable pare escolapi.

Comentari

M'ha semblat adient començar el «retall» d'avui amb aquesta cita, d'aparença més light, però molt representativa del meu propi sentir, com a contrapunt previ a l'apunt potser més dens que segueix.

En l'escrit de la setmana passada ja vaig avançar, dit d'una altra manera, que «la paraula (el símbol) no és “allò apuntat” (allò simbolitzat), sinó que simplement “hi apunta”, com si ens digués a cau d'orella: pssst!, cap allí...». Amb tot, hi ha qui dóna gairebé el mateix valor i reverència al símbol (la «paraula», el «nom»), que a allò simbolitzat (i aquí hauria d'escriure «Déu»... precisament una paraula!, un nom!, però... ja ens entenem, oi?). Potser pel temor que en malmetre el primer es pogués perdre, alhora, el camí, la pista, la guia vers el segon...? És possible. Però (i ho dic seriosament), realment... passaria això? O potser... justament tot el contrari? (En parlaré més extensament i matisada en algun altre escrit, però ho avanço breument: ¿no podria ser que “malmetre” el símbol signifiqués, de fet, un alliberament d'allò simbolitzat respecte del seu símbol, diguem-ne, segrestador? Almenys, des del punt de vista des d'on podem “mirar”: l'humà, no el diví. De moment no dic ni sí, ni no...)

Retall jueu

El significat dels noms. En el pensament, la cultura i la tradició jueves un nom no és una designació arbitrària, una combinació aleatòria de sons. El nom transmet la natura i l'essència d'allò anomenat, en representa la seva història i la seva reputació (el seu “bon nom”!). Per aquest motiu en el judaisme els noms de Déu, en totes les seves formes, són tractats amb una cura inusual, amb un respecte i una reverència extraordinaris.

Els noms hebreus de Déu. El tetragrama יהוה compost per les quatre lletres hebrees Yod-Hey-Vav-Hey (com sabeu l'hebreu s'escriu de dreta a esquerra, en un alfabet de 22 lletres, originalment només consonants), és el nom més important de Déu en la tradició jueva. És el nom inefable, indicible, distintiu, propi de Déu. L'origen (mític, simbòlic) d'aquest nom misteriós sembla ser que es troba a Ex 3,14. Transliterat en el nostre alfabet com YHVH, és també el nom més freqüent a la Bíblia jueva (part del nostre Antic Testament), on hi apareix més de 6.800 vegades (la meva font és confusa en aquest punt, però la xifra és plausible). En català sol ser traduït per Senyor, el Senyor o el Senyor-Déu (més avall queda més clar perquè).

Altres noms hebreus de Déu són, entre d'altres: Elohim (el primer nom que apareix a l'Escriptura, amb les variacions El, Eloha, Elohai, sol ser traduït per Déu), El Shaddai (traduït per Déu totpoderós), Tzva'ot (que significa Senyor de les hosts o dels exèrcits), etc.

Escriure el nom de Déu. La llei jueva no prohibeix escriure el nom de Déu, sinó la seva supressió o desfiguració. L'origen es troba a la part central del Deuteronomi (el darrer dels 5 llibres de la Torà), dins del recull de lleis i costums recollits com a comiat o testament de Moisès al llindar de la terra promesa, emmarcat dins d'una preocupació majúscula per evitar caure en un dels paranys més greus de qualsevol religió: la idolatria (adorar «el dit», enlloc d'«allò assenyalat»!). «Derroqueu els seus altars, esmicoleu els pilars sagrats, cremeu els bosquets sagrats i destrosseu les estàtues dels seus déus. Que d'aquests indrets en desaparegui el record. Quan donareu culte al Senyor, el vostre Déu, no feu com aquestes nacions.» (Dt 12,3-4).

D'aquí, els rabins van inferir-ne el manament (desconec exactament com!, ni amb quina lògica!, però fonts jueves així ho ensenyen) de no destruir cap cosa santa, i de no destruir o desfigurar cap nom de Déu. Recents decisions rabíniques especifiquen que aquest antic manament aplica tant sols a les «formes permanents» i, per tant, exclouen qualsevol representació d'un nom de Déu en mitjans impermanents (e.g. fitxers electrònics, monitors d'ordinador, canals de transmissió de dades, etc). En canvi, qualsevol forma impresa passa a ser, seguint aquesta lògica, una «forma permanent», havent-ne de tenir per tant la cura extrema que li correspon com a «objecte sagrat» que passa a ser.

Pronunciar el nom de Déu. Antigament, el nom propi de Déu YHVH era pronunciat com a part dels serveis diaris del Temple de Jerusalem. Fins i tot la Mixnà (ss. I-III), que recull i consolida la tradició oral des del temps de la llei escrita o Torà (ss. VI-V aC), en recomana el seu ús en salutacions quotidianes entre jueus (Berakhot 9:5). Però en temps del Talmud (s. V), font fonamental de la legislació, de les tradicions i de les exhortacions morals jueves, amb el Temple destruït i el poble en diàspora, els rabins ja no permeten pronunciar el nom propi de Déu en cap circumstància, sinó que es difon el costum de substituir-lo pel nom Adonai (que significa Senyor), o per Ha-Shem (literalment El Nom), sota... pena de mort! No és d'estranyar, doncs, que amb el pas del temps s'hagi acabat “oblidant” com es pronunciava exactament el mot YHVH (YHVH en són només les consonants, i fins i tot la lletra Vav no se sap si era realment consonàntica o vocàlica).

A partir del s. V els textos hebreus foren completats amb els signes diacrítics niqqud (signes emprats per representar vocals, absents anteriorment en l'escriptura hebrea). Però el mot YHVH fou completat amb els signes corresponents a les vocals del mot Adonai, enlloc dels que li haurien estat propis, per tal de recordar al lector que per molt que veiés escrit YHVH calia declamar Adonai. Aquest és l'origen de la confusió moderna que va donar lloc a creure que YHVH hauria estat pronunciat Jehovà. Jahvè es considera una aproximació més plausible, però tampoc és acceptada de manera definitiva pels experts. La realitat és que la pronunciació exacta del mot YHVH s'ha perdut en la nit dels temps.

Els noms no hebreus de Déu. Això és: Déu, Dios, Dieu, Deus, Dio, God, Gott... Actualment, les diverses escoles rabíniques encara no s'han posat d'acord sobre el nivell de santedat d'aquestes formes del nom de Déu. En qualsevol cas, alguns jueus dels anomenats reformistes (actualment hi ha, però, moltes altres maneres de ser jueu) inclouen aquests mots en el “joc” per evitar incórrer en la violació (fins i tot involuntària, per desconeixement del possible lector-impressor a través d'Internet) del manament derivat de Dt 12,4, consistent en escriure'ls en una «forma incompleta» donant lloc a, per exemple: D*u (en català), o G-d (en anglès).

Per saber-ne més

• «The Name of G-d», article de Judaism 101 i del Jewish Virtual Library, la font principal del retall anterior, junt amb les següents respostes de diversos rabins.
• «Why “G-d” instead of God?», reposta del rabí Jeffrey Wolfson Goldwasser, resposta del rabí Shraga Simmons (Jerusalem, Israel), resposta del rabí Aron Moss (Sydney, Australia).
• «Hebrew Names of God», de Hebrew for Christians, amb textos, transliteracions i àudios.

Personalment, comparteixo la preocupació, tan pròpia del pensament jueu, d'intentar detectar i defugir qualsevol forma d'idolatria. Però... molt em temo que aquest zel n'ha dut uns quants a caure en una nova forma d'idolatria molt més refinada i “culta”: tota aquesta rebuscada sacralització dels noms de Déu i els seus usos!

Amb tot, i compartint també l'esperit de sant Pau de «no donar escàndol als més febles» (Rm 14,13-23), us transmeto aquesta recomanació judaica, per tal que en feu l'ús que cregueu oportú:

«Sisplau, observeu que aquest escrit conté el nom de Déu.
Si l'imprimiu, sisplau tracteu-lo amb el respecte apropiat.»

Per altra banda, però, pres i entès com a símbol (que em sembla que és el que és), el mot D*u el trobo una troballa molt interessant, molt eloqüent, molt suggeridor per recordar d'una manera ben gràfica que: «Déu no és ni un objecte del pensament ni un concepte» (Raimon Panikkar).

En resum, entenc que el «nom» ni és únic (de fet en tenim un munt per triar i remenar!, i més que en podríem inventar!), ni conté allò simbolitzat (tant sols «hi apunta» —perdoneu que em repetixi tant, però... per cert, ha quedat clar? Hehehe!).

Ara bé, realment, ¿és aquest l'únic “camí”, partir d'un «nom»? (Que no deixa de ser l'expressió d'una «doctrina»...) Realment, ¿em cal un «nom» per... acabar-lo transcendint vers allò simbolitzat... [allò apuntat pel símbol «D*u»]? ¿No podria ser aquest un “camí” una mica massa racional, més aviat propi del “segon ull” i, per tant, coix ja d'entrada? «Mira, és per aquí, només cal que t'aprenguis, acceptis i et conformis en tots aquests conceptes... i ja està. Té! Apa, són 5.ooo €. Gràcies. — Següeeent?» Paraules... noms... conceptes... ideologies... doctrines... dogmes... normes... tots ells uns “caminadors” molt necessaris, sí, però... arriben a fer tanta nosa, també, pobrets!



Altres símbols (completament diferents!) em són tant o... molt més necessaris per aprendre a «caminar cap a...». Aquells que són “llum” per al «tercer ull», la mirada de l'amor, de la poesia, de la fe, de l'esperit... En l'escrit de la setmana que ve miraré d'oferir una mica de “llum” sobre el que em sembla que és un dels símbols (o “imatge”) més bàsics i fonamentals de (i que em sembla que em posen en relació més directa amb) D*u!

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Indicadors vers els Estanys de Tristaina, Andorra”, d'Èdgar Planas. 2: “El tetragrama YHVH en un rotlle de la Torà”, de Daniel Tibi, corresponent al fragment de Nm 18,27-30. 3: “Venerables jueus polonesos estudiant minuciosament un text de la Mixnà, 1924”, del YIVO Institute for Jewish Research de Nova York. 4: “Anell d'amor”, de Roger McLassus. — Llicències: Creative Commons (1, 2), Copyright, emprat segons termes d'ús (3), GFDL (4).

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».