Notícies, contes, cites, pensaments i comentaris que omplen de contingut el meu calaix personal en l'apassionant recerca d'allò essencial de la vida, tot procurant mantenir els peus a terra
Avui els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem el «dijous sant del Sopar del Senyor».
El relat del darrer sopar de Jesús amb els seus amics i amigues més propers, just abans de la seva Passió, és pres com a origen de la institució del sagrament de l'Eucaristia, central i comú en totes les Esglésies cristianes (Catòlica, Evangèlica, Ortodoxa, i totes les variants orientals).
Al mateix temps, és el relat que resumeix una vida, un estil de vida, d'aquells qui, com Jesús, es parteixen, es repareteixen i es donen de mil maneres a tots els afamats i els assedegats de tota mena i condició del món. Del nostre Món. «Ara» i aquí.
Afamats i assedegats de què? De què tinc fam i set, jo? De què tens fam i set, tu?
Diu una llegenda de fa molts i molts anys que en havent reunit un grup de deixebles en una clariana d'un bosc, Buddha es disposava a comunicar-los, una vegada més, els seus ensenyaments. Quan tothom feia silenci disposat a escoltar el gran mestre un ocell va arribar volant i es va posar d'alt d'una branca de l'arbre sota el qual Buddha estava assegut.
L'ocell es va posar a piular durant una bona estona:
Quan l'ocell va haver acabat de cantar, d'un saltiró va emprendre altre cop el vol. Aleshores, Buddha va trencar el silenci i va dir:
«No tinc res més a afegir.»
S'alçà i va marxar pausadament davant la sorpresa i el desconcert dels seus deixebles.
Siddharta Gautama (~560 aC-~480 aC), conegut com a Buddha (el Conscient, l'Il·luminat), savi llegendari de finals del període vèdic de l'antiga Índia, mestre fundador espiritual del buddhisme.
El silenci és una gran ajuda per un cercador de la Veritat com jo. En actitud de silenci, l'ànima troba el camí cap a la llum més clara, i allò que sembla esquiu i enganyós es torna clar com el cristall. La nostra vida és una llarga i àrdua cerca de la Veritat, i l'ànima requereix serenitat interior per assolir la seva plenitud.
El silenci s'ha convertit en una necessitat física i espiritual per mi. Al principi el vaig adoptar per alleujar la sensació de pressió i, més tard, perquè volia tenir temps per escriure. No obstant, després de practicar-lo durant algun temps, en vaig descobrir el seu valor espiritual. De sobte, la meva ment es va inundar de llum i vaig comprendre que en el temps de silenci podia mantenir la més profunda comunió amb Déu. I ara sento que estic fet naturalment per al silenci.
Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.
Context
GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 177-178. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (10-09-1938) Harijan, pp. 373-374, setmanari en llengua anglesa, editat per Gandhi i d'altres, publicat a Ahmedabad des de 1932.
Comentari
Hem parlat en diverses ocasions, amistats properes i molt properes, sobre el silenci, el valor i el sentit del silenci i, més concretament, sobre el silenci de Déu. El silenci de Déu! Títol de diversos llibres, de diversos debats oberts en grup, de diversos conflictes de fe interns, ara resolts, ara reincidents. «Per què el silenci de Déu?» em sembla, seriosament, una “mala” pregunta, una pregunta... equivocada. Perquè... em sembla (intueixo, comprehenc, crec) que (de fet!) «Déu és Silenci». I no és que em vulgui escapolir per la tangent! Miraré d'explicar-me.
Em remunto tant enrere com a mitjans del segle II:
Del Silenci del Pare surt la Paraula de Fill.
Sant Ireneu de Lió (~115-~202), Irenaeus (s. II), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes.
Frase lapidària, emmarcada dins del context de l'experiència i la comprensió trinitària de Déu. Del Silenci (primoridal, matriu, font, origen) sorgeix la Paraula (expressió habitual en la nostra llengua avui), el Verb (expressió més antiga basada en el terme llatí “Verbum” —c.f. Biblia Sacra Vulgata, dels ss. IV-V), el Logos (expressió més filosòfica basada en el terme grec “λoγος”, la llengua en què van ser escrits tots els evangelis, i el terme que l'evangelista Joan va emprar a Jn 1,1.14; 1 Jn 1,1 —finals del s. I). En la doctrina del Logos, derivada de l'evangeli de Joan, aquest (és a dir, el Fill, l'Ungit, el Crist) és identificat amb el Pare, és a dir, amb la Saviesa divina (c.f. Sv 9) i amb el principi vital creador de l'univers (c.f. Gn 1,3): «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9).
Al meu entendre, la Paraula, la Saviesa, el Logos només es pot “veure” (o “escoltar”!) i comprendre (conèixer!, estimar!) amb el «tercer ull», la mirada de l'amor, de la fe, de la poesia, de l'esperit. Aquest Coneixement, nu de paraules i de conceptes, és invisible i imperceptible (és silenci absolut!) pel «segon ull», la mirada de la raó, de la ideologia, de la doctrina, del dogma: «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu.» (Is 6,9; Mt 13,14; Mc 4,12; Lc 8,10; Ac 28,26) .
El Silenci només es pot “veure” (o “escoltar”!) des del silenci. Només em puc obrir al Silenci, establir-hi relació, acallant la ment, la raó, el pensament (el «segon ull») i alliberant l'esperit, l'amor, en el silenci interior, observant (amb el «tercer ull»). Observant. Observant en silenci. Observant la Realitat tota sencera. I observant el Silenci, que és Saviesa, que és Logos, i que se'm fa “paraula” viva, silenciosa. En el cor. En el cor de la vida. En la Vida. En paraules d'una mística cristiana del nostre temps:
Hauria de ser fàcil per a una carmelita parlar o escriure sobre la interioritat i la mística (...) per a tothom qui s'ha adonat que allò més bo i millor és a l'interior, i que el que no és a l'interior no és enlloc. Però (...) aquesta és la paradoxa que amaga el tema: l'interior, la interioritat és la cosa més simple i, alhora, més inabastable. S'escapa al poder de la paraula, i es revela en la sorpresa, en el silenci.
Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. Fragment de: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 87. ISBN: 978-84-8297-985-4.
Efectivament, el Silenci transcendeix completament les paraules... I tanmateix, en fer silenci interior no m'allunyo, ni m'aïllo, ni m'alieno del món, dels altres o de mi mateix, sinó absolutament tot el contrari!, se m'obre la porta a l'experiència (silenciosa!) de la meva essència que és, en paraules d'un mestre zen dels nostres dies:
La meditació (...) ens aclarirà el camí cap al pou profund de l'amor i la compassió, que són l'essència del nostre ésser.
Ezra Bayda, mestre zen. Fragment de: BAYDA, E. (2002) «Tres aspectes sobre la meditació». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (Helios, 14), p. 64. ISBN: 84-8330-288-8.
«El Silenci és Paraula en l'Amor». És a dir, m'adono, experimento, intueixo que existeix un pont entre el Silenci i jo, que per a Ell li sóc un tu, però això només ho sé “veure” (entreveure!) si sintonitzo mínimament amb l'Amor (cosa que no és un concepte abstracte, sinó una experiència real, o millor una vivència en la vida real, ara i aquí!).
Aquesta experiència primordial del misteri de la Realitat (això és, de les seves intríngulis no racionalitzables) entenc que és ben a l'abast de qualsevol persona de qualsevol cultura i tradició del món. Després, cadascú la pot comprendre i expressar de mil maneres diferents, amb els matisos que s'escaiguin. Però, tant si l'acaba vinculant a una comprensió teista, com agnòstica, com no teista o ateista de la Realitat, crec que aquesta experiència primoridal ha de ser, fonamentalment, molt i molt semblant.
Els cristians, des de fa molts segles, la solem comprendre i expressar dient, més o menys: «El Pare és el Fill en l'Esperit Sant». I el pont de què parlava més amunt el solem anomenar: el Crist, el qual ens convida a establir-hi una relació espiritual personal, una mútua entrega en l'Amor. Per a Ell cadascú li som un tu (cap ésser li és indiferent!), en relació tan íntima que també podem expressar, poèticament: «el Jo és el Tu en Nosaltres». Per poc que es mediti, les implicacions són sorprenents i descomunals!
Les paraules i els conceptes no són l'experiència primordial del misteri de la Realitat, tant sols en són una imatge objectivada dins de la ment. Al nivell de la raó (de la ideologia, de la doctrina, dels dogmes, del «segon ull») el diàleg interreligiós és ben bé, per aquest motiu, un diàleg de sords. Al nivell de l'esperit (de l'amor, de la poesia, de la fe, del «tercer ull»), en canvi, la fecundació mútua pot arribar a ser extraodrinària.
«El silenci posseeix moltes qualitats. Existeix el silenci entre dos sorolls, el silenci entre dues notes, i el silenci que s'expandeix en l'interval entre dos pensaments. Existeix, també, un silenci peculiar, assossegat, penetrant, que emana en fer-se fosc al camp; hi ha el silenci a través del qual se senten els lladrucs d'un gos que arriben des de la distància, o el xiulet d'un tren segons va pujant el pendent; existeix el silenci d'un casa quan tothom dorm, i la seva peculiar intensitat quan un es desperta a mitjanit i escolta l'esgarip del mussol a la vall; així com el silenci que precedeix la resposta de la femella del mussol. Hi ha el silenci d'un vella casa deserta, el silenci d'una muntanya, i el silenci de dos éssers humans quan ambdós han vist el mateix, han sentit el mateix, i han actuat.
—
»La meditació d'una ment que està en complet silenci és la benedicció que l'ésser humà sempre ha buscat. Aquest silenci conté totes les qualitats del silenci.»
Jiddu Krishnamurti(1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 37 i 38. ISBN: 978-84-7245-676-1.
Agnes Gonxha Bojaxhiu va néixer a Skopje, Iugoslàvia, el 27 d'agost de 1910. Als 18 anys va ingressar a la Congregació de “Notre Dame de Lorette”, a Irlanda. Acabat el seu postulat es va dirigir a l'Índia per fer el seu noviciat. El 1937 va fer els últims vots a Darjeeling. Va prendre el nom de Teresa en honor a “Teresa Martin”, la monja francesa coneguda com a “Santa Teresa de Lisieux“ o “Santa Tereseta del Nen Jesús”, la qual havia estat canonitzada el 1925 i seria declarada Doctora de l'Església el 1997.
L'especial crida de Déu a la Mare Teresa per dedicar-se «als més pobres entre els pobres», sorgeix el 10 de setembre de 1946 quan, caminant pels carrers de Calcuta, es va topar amb el cos d'una dona moribunda. Rates i formigues es passejaven per les seves nafres. «La vaig aixecar, vaig caminar fins un Hospital proper i vaig demanar un llit per a ella». La dona va morir en aquell llit: el primer, l'únic i el darrer llit que va tenir en la seva vida. Aquest encontre casual va canviar la vida de la Mare Teresa perquè en aquesta dona va veure Crist agonitzant.
Ella explica que sentia una veu interior que li martellejava el seu cor i que li repetia: «Has de fer alguna cosa», «No pots quedar-te amb els braços creuats», «Si tu no comences, ningú no començarà». En viure aquella forta experiència va vibrar per dins i es preguntava per què Déu permetia allò. En el silenci d'aquella nit, va trobar la resposta; Déu li va dir: «És clar que he fet alguna cosa per solucionar això, t'he fet a tu!».
Recordo, de fa força anys, un conte hindú que relatava una experiència molt similar d'un jove que havia nascut, havia estat educat i havia passat tota la vida dins d'un santuari on tot era bell i bo «gràcies al bon Déu». Un dia va sortir per primer cop a voltar món i es va topar amb la lletjor i pitjor, amb el mal i el sofriment d'un poble entaforat dins d'una vall totalment desvalgut, «deixat de la mà de Déu». I va exclamar tot exaltat, similarment a la Mare Teresa de Calcuta: «Déu meu!, què fas per tota aquesta gent?». El conte explica que una veu dolça, suau i profunda li va respondre des d'un núvol blanc proper: «Fill meu, ¿encara no ho has entès?, t'he fet a tu!».
Fill meu, filla meva, t'he fet a tu... “Veure” això va canviar de cop la meva comprensió (intuïtiva, no racional) de Déu, del mal, del bé... I, de mica en mica, la meva comprensió de valors tan importants com la llibertat, el respecte... Una comprensió que encara no ha arribat a cap “lloc” definitiu.
La pregunta racional sobre «el per què el mal?»... no l'he sabut contestar mai, ni n'he trobat cap resposta satisfactòria de ningú. La pregunta, també racional, sobre «d'on prové el mal?» en canvi, sí que m'ha permès aclarir alguns conceptes, desaprendre o reaprendre algunes veritats (que no totes, ni de bon tros!).
El mal prové del Món? Crec que el Món, per ell mateix, no és capaç ni de fer, ni de distingir entre el bé i el mal. Al Món no hi ha ni bé ni mal, sinó “només” lleis: les físiques, les químiques, la de la gravetat, les electromagnètiques...
El mal prové de l'Home? Doncs sí, crec que sí, crec que el mal és la cara fosca de la llibertat, de la possibilitat de ser i d'actuar irresponsablement, sovint el resultat de la subjugació a l'ansietat, a la culpabilitat i als temors de tota mena. En paraules d'un savi:
Veient tota aquesta complexa relació humana, aquest complex de condicionaments, la pugna, la lluita, la por a la mort, la soledat, la desesperació, la manca d'amor, la brutalitat, l'agressivitat, allò que som, ens preguntem: ¿és possible transcedir-ho completament i quedar-ne totalment lliures?
—
Estem fets així; els nostres judicis, els nostres valors, els nostres requeriments socials, les nostres relacions, etc, es basen en aquest principi essencial del plaer i en la seva autoexpressió. I quan es frustra, quan es frena, es torça, s'eludeix, aleshores hi ha ira, agressivitat, cosa que es converteix en una forma més de plaer.
Jiddu Krishnamurti(1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1.
El mal prové de Déu o d'un suposat «àngel caigut»? Uf!, on m'estic ficant...
Amb franquesa i humilitat, mai no he aconseguit fer-me la pregunta intel·lectual “correcta” sobre el mal: el seu origen?, les seves causes?, el seu sentit?... Les respostes també intel·lectuals em deixen perdut, empantanat, desorientat, confós, quan no les trobo ridícules, absurdes, com ara tots els mites, mitologies, «àngels caiguts»... i d'altres balbucejos de la raó. No.
Amb tot, intuïtivament, seriosament i amb sinceritat, crec que de Déu només en pot venir allò que Ell (diuen que, i jo també crec que) és: Bonesa, Compassió, Amor... I és precisament aquesta senzilla intuïció la que em dóna la senzilla resposta (intuïtiva) a un complex problema que no em sé plantejar racionalment: l'amor!L'amor és la resposta natural al mal. L'amor en la llibertat. L'amor alliberador.
Per això, el fragment del Parenostre «Allibera'ns del mal» (Mt 6,13) no l'entenc com se'l sol qualificar tradicionalment, com una petició (com aquell qui traspassa la responsabilitat, la «patata calenta» a les mans de l'Altre!), sinó com un lament, un crit d'auxili, un reconèixer amb humilitat la feblesa i la dificultat per alliberar-me del meu propi mal, del mal que jo faig (de les «temptacions» diu generalitzant just el fragment anterior de la mateixa pregària, oi?), un reconèixer amb humilitat que de vegades escullo no estimar, de vegades escullo no fer el bé, de vegades escullo ni tant sols tenir en compte els altres, ni tampoc l'Altre, ni el Món... Per mi aquest breu però dens fragment és lament, però és també (alhora!, paradoxalment!) acció de gràcies en la confiança i la responsabilitat: «en Tu trobo com alliberar-me del mal: estimant!, com Tu! Gràcies Pare (gràcies germans) per donar-me les “eines” (per ajudar-nos) a “veure-ho”!».
Epíleg
L'amor no és plaer, l'amor és benaurança, quelcom enterament diferent. I quan tot això es vegi amb molta claredat i un visqui d'aquesta manera, no verbalment ni en un món d'incomprensió, sinó quan tot això sigui molt clar, molt senzill — aleshores potser hi hagi una vida sense principi ni fi, una vida d'intemporalitat.
Fotos: “La mà d'un bebè”, de Wikimedia Commons (llicència: domini públic).
Però Déu, que és Amor, també és Silenci... un silenci que, quan se'm fa feixuc, quan em fallen les forces em fa bramar: on ets?, què hi dius?, què respons? D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. Una abraçada!
«Si em maten ressuscitaré en el poble salvadoreny. — »Alegres de córrer com Jesús els mateixos riscos en identificar-nos amb les cuases dels desposseïts. — »No hi pot haver una pau forta si no hi ha veritat que la sustenti. Només hi haurà pau quan es respectin els drets de l'home.»
Óscar Arnulfo Romero (1917-1980), sacerdot catòlic salvadoreny de l'orde claretiana (1942), format a Roma sota el mestratge de Mons. Giovanni Batista Montini (futur papa Pau VI), ordenat bisbe auxiliar de San Salvador (1970) i arquebisbe (1977) pel papa Pau VI.
Des del seu prominent lloc, Monsenyor Oscar Arnulfo Romero va estendre els seus braços als més necessitats. A través de les seves homilies i les seves accions diàries es va convertir en la consciència crítica de la nació. Pel seu apostolat a favor de la pau i els drets humans va ser nominat al Premi Nobel de la Pau el 1979. Al vespre del 24 de març de 1980, mentre oficiava una missa a la Capella de l'Hospital de La Divina Providencia, Monsenyor Óscar Arnulfo Romero és assassinat d'un tret al cor. Davant el Vaticà actualment es desenvolupa el procés de la seva beatificació. Els humils l'han començat a anomenar “Sant Romero d'Amèrica”.
“¡Cese la represión!”, Monsenyor Óscar Romero, durant l'homilia el dia abans del seu assassinat (Homilia 23 de març de 1980, VIII p. 382).
Retall d'agenda
Dimarts, 24 de març » Martiri de Monsenyor Óscar Romero Aniversari de la mort de Monsenyor Óscar Arnulfo Romero, exarquebisbe de San Salvador, El Salvador.
Retall cultural
Foto: “Galeria de màrtirs del s. XX a l'Abadia de Westmister”, de Montrealais (llicència: Creative Commons).D'esquerra a dreta: [1] Maximilian Kolbe, [2] Manche Masemola, [3] Janani Luwum, [4] Isabel Fiódorovna de Rusia, [5] Martin Luther King, [6] Óscar Romero, [7] Dietrich Bonhoeffer, [8] Esther John, [9] Lucian Tapiedi, i [10] Wang Zhiming. Si la galeria fos més gran segur que n'hi hauria molts i moltes més, d'arreu del món, de casa nostra i de les antípodes, de renom i de poc coneguts...
Hem arribat ja al moll de l'os, al darrer i definitiu “pas”, d'aquest camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior, vers aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. També miraré de respondre una pregunta que havia quedat a l'aire dies enrere: Tot això dels “passos” potser està molt bé, però... realment hi ha un “camí”?
En l'escrit d'avui em permeto començar pel final, per les conclusions (les meves, és clar, que no tenen perquè ser les “bones” per a tothom):
L'autèntica llibertat interior consisteix en adonar-se que:
No hi ha camí
El meu mestre sóc jo El teu mestre ets tu
La llibertat interior conté la llibertat exterior I no al revés
Aquestes tres afirmacions, amic, amiga, no són els tres nous axiomes fonamentals d'un nou corpus filosòfic ni teosòfic. Tant sols són tres possibles maneres diferents d'expressar un descobriment, una experiència que d'entrada potser pot semblar complexa però que, de fet, és ben senzilla, natural, latent i, sobretot, «d'aquest món». De seguida el relat. Al final, les conseqüències. M'hi vols acompanyar?
A qui li dono autoritat sobre mi?
La seriositat implica no acceptar cap autoritat, ni tant sols la de qui està parlant. Tal autoritat impedeix a l'ésser humà ser una llum per a sí mateix. Quan cadascú és llum per a sí mateix, només aleshores pot cooperar, estimar; només aleshores hi ha un sentit de comunió d'uns amb d'altres.
Jiddu Krishnamurti(1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1. (Fragment del capítol: «1ª Conversación 7 de Julio de 1968».)
Llegir (i “entrar” en) les conferències del savi Jiddu Krishnamurti m'ha estat una experiència molt enriquidora (i, per tant, recomanable), però alhora i de primer ben desconcertant, tot un repte per la meva manera de pensar, de raonar. M'ha calgut “despullar-me”, desfer-me de vells esquemes, desaferrar-me'n. I, tanmateix, això m'ha permès redescobrir, tornar a assaborir, antigues conviccions que havien quedat cobertes per la pols del temps, enterbolides pel costum, pels hàbits... Una de fonamental: «Ningú té cap autoritat sobre mi».
Curiosament, avui no visc aquesta convicció amb orgull, altivesa o autosuficiència. La visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb serenitat, amb silenci interior. Amb la mateixa humilitat com sé i entenc que jo, evidentment, tampoc sóc (ni aspiro a ser) “autoritat” per a ningú. Tant sols desitjo ser... un amic que estima (i que ja és!, i em costa prou!).
Qui és el meu mestre?
Només aleshores, quan la ment és lliure, lliure de veritat, és quan pot aprendre, una ment així és alhora mestre i deixeble. Hom cal que sigui alhora, per a sí mateix, tant el mestre com allò que és ensenyat. I això únicament és possible quan hi ha un sentit d'observació, de veure les coses en un mateix tal i com són.
Jiddu Krishnamurti, íbid.
Quina és la meva llum? Realment? Ara i aquí? Jo sóc, per a mi mateix, «llum». Jo sóc (tots som!) «fills de la llum» (Jn 12,36). La «llum» que em permet no caminar a les palpentes la trobo en mi mateix, en el meu interior. El silenci interior és el que em permet observar la realitat, veure-la tal i com és, i no tal i com voldria que fos. «Ningú pot viure ni “veure” la meva vida per mi, enlloc meu». La meva vida la visc, la “veig” jo.
Altre cop, aquesta convicció la visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb senzillesa, amb naturalitat. Tampoc puc (ni desitjo) viure ni “veure” (jutjar?) la vida de ningú. Tant sols desitjo ser... una mà amiga, una veu amable, una espatlla consoladora, un braç encoratjador (i que ja és!, i em costa prou!).
Quin sistema o camí em cal seguir?
No hi ha camí que condueixi a la veritat. No existeix el camí de vostè o el meu. No hi ha un camí cristià cap a la veritat, ni un camí hindú tampoc. Un «camí» implica un procés estàtic. Hi ha un camí des d'aquí cap a aquell poble proper. El poble està ferm allà, arrelat en els edificis, i hi ha una carretera fins a ell. Però la veritat no és així; és una cosa viva, quelcom que es mou, i per això no hi pot haver un camí que ens porti a ella, ni de vostè ni meu ni dels altres.
Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «9ª Conversación 25 de Julio de 1968».)
No hi ha cap camí traçat que em meni a la veritat, a la llibertat, a l'amor. Al nivell espiritual (el nivell abastable per «El tercer ull»), no hi ha camins. El meu camí és sota els meus peus (el teu camí és sota els teus peus), i enlloc més. La llibertat no té camí. L'amor no té camí. La veritat no té camí. És fort, oi? De fet, intuïtivament, és molt senzill, molt clar, molt evident, molt... antic.
Antonio Machado (1875-1939), «Caminante, no hay camino», poema versionat per Joan Manuel Serrat.
La llibertat interior és amor
I existeix una classe diferent de llibertat, un estat mental en què no hi ha cap esforç. Aquesta llibertat és amor, un estat de comunió, una dimensió completament diferent.
Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «4ª Conversación 14 de Julio de 1968».)
Quan no hi ha por, hi ha llibertat. I quan existeix aquesta llibertat interna, psicològica, total, i no hi ha cap dependència, aleshores la ment no queda tocada per cap hàbit. Sap vostè? L'amor no és hàbit, no pot cultivar-se; els hàbits sí poden cultivar-se, i per la majoria de nosaltres, l'amor és quelcom que està molt lluny; mai hem conegut la seva qualitat, ni en coneixem tant sols la seva naturalesa. Per trobar l'amor, cal que hi hagi llibertat. Quan la ment està en completa calma, dins de la seva llibertat, aleshores sorgeix l'«impossible», que és l'amor.
Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «7ª Conversación 21 de Julio de 1968».)
Per això entenc que la llibertat, l'amor, la veritat no em venen de fora, de l'exterior, sinó de dins, de l'interior, de la pau, del silenci, de la calma interior. Comprendre això però (paradoxalment!) no m'aïlla de l'exterior, del món, dels altres, sinó... tot el contrari! Com ja vaig avançar en un escrit anterior: «Transformant-me a mi mateixa transformo el món» (Concha Pinós).
Corol·lari, o ¿i ara què?
Prendre's seriosament tot això implica plantejar-se, replantejar-se, desaprendre moltes “veritats”. N'esbosso una d'elles, per altra banda ben complexa i comprometedora.
L'Evangeli posa en boca de Jesús de Natzaret: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Què em vol dir l'evangelista? Com ho puc interpretar? D'entrada sembla que no encaixa amb el que he exposat fins ara, oi? Alguns biblistes diuen (en aquesta ocasió ho dic de memòria, però com veureu té sentit) que els Evangelis han conservat de Jesús tant sols dues o tres úniques frases breus, en arameu, pronunciades per ell mateix en persona sense cap mena de dubte: «Talita, cum!» (Mc 5,41), també «Efatà!» (Mc 7,34) i «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34). Tota la resta, per molt bona voluntat i intenció que s'hi hagi posat, per molt que s'hagi deixat «bufar a l'Esperit», és interpretat (o pitjor, traduït!, al grec, al llatí...), passat pel sedàs de l'experiència i la comprensió humanes, embolcallat en diverses formes literàries. Fins i tot aquestes escasses i breus expressions «autèntiques i històriques» han fet córrer rius de tinta per interpretar-les! (Sobre la tercera, uf!, no puc evitar fer-vos notar que Jesús no diu el “seu” «Abbà, Abbà, ¿lemà sabactani?», sinó que en aquest lament utilitza una expressió monoteista de l'AT per referir-se a Déu, una comprensió de Déu que està morint allà, a la Creu, el mateix lloc on està naixent la nova comprensió trinitària... disculpeu, potser m'hi extendré en una altra ocasió.) Bé doncs, segons la meva experiència, comprensió i interpretació particulars (el meu sedàs!), arribats a aquest punt concret, exposo i comparteixo, humilment, la senzilla i aclaridora imatge següent.
No, no tinc cap problema ni és per a mi cap contradicció reconèixer, obertament, a Jesús de Natzaret com a mestre, com a mestre espiritual. I un dels més grans! O bé, emprant el terme equivalent hindú, com a gurú. Gurú és un terme d'origen sànscrit que significava, originàriament (amb el temps això s'ha anat tergiversant una mica), «un que assenyala», amb l'afegitó (important!) que això no significava l'assumpció de cap responsabilitat del «gurú» en lloc de l'«observador»... (Ah!, vet aquí, oi?) Així doncs, avui, ara i aquí, amb senzillesa i humilitat em pregunto: ¿em quedaré embadalit mirant «el dit» d'aquell que assenyala?, o bé ¿tindré el coratge de girar-me i observar «allò assenyalat»? M'imagino Jesús amb el dit assenyalant endavant, cap a...... I alhora amb el dit assenyalant cap al seu interior, cap a...... Igualet, igualet que Eckhart Tolle a «Col·leccionistes de mapes», igualet, igualet que... tants i tants d'altres... i tu?, cap a on assenyales?, i jo?, cap a on assenyalo? Jesús li va donar un nom a «allò assenyalat». Diuen que en deia, si fa no fa... el Regne del cel, (el Regne de l'amor potser en diríem avui si la paraula “amor” no la tinguéssim tan desgastada) sempre tant a prop i tant lluny alhora... oi?
Tinguem el coratge d'obrir els ulls del cor, de desplegar les ales de l'esperit i... volem en la llibertat de l'amor!
Una llibertat, però, que massa sovint és bufetejada pel mal, per l'anomenat mal del món. D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. A reveure!
Dies enrere vaig estar “fullejant” la versió digital del diari Haaretz, un rotatiu respectat i de referència a Israel, de perfil liberal, editat en hebreu, i en anglès junt amb l'International Herald Tribune (l'edició global del New York Times). De seguida em va cridar l'atenció el següent anunci de la pàgina principal: Confederació Israel - Palestina - Jordània.
No entenc del tot ni els termes ni les implicacions socials, polítiques ni de cap índole de l'esborrany d'Acord de Confederació, proposat per David Myr i els Amics de la Confederació, entre «un Estat Palestí a Cisjordània i a la Franja de Gaza, l'Estat d'Israel i el Regne de Jordània». Perquè em cau lluny, no sóc de cap d'aquests països i tant sols els vaig visitar una setmana d'aviat farà deu anys. Però és un exemple ben clar, un recordatori, que quan em miro els problemes del món de més a la vora sempre m'acabo adonant que ni tot és tan blanc ni tot és tan negre. I, sobretot, que de (suposadament!) “dolents”, de (suposadament!) “bons” i de (suposadament!) “mitges tintes” n'hi ha a tot arreu. A tot arreu!
La primera part del retall d'avui és un petit resum d'aquesta sorprenent (almenys per mi!) proposta. La segona part, la foto, no hi està directament relacionada, però em sembla que il·lustra molt bé el comentari anterior sobre els prejudicis a ditància.
Retall per meditar
«Decanta't del mal i fes el bé, busca la pau, procura aconseguir-la.» Salm 34,15 (BCI)
«Avui, tots els líders israelians proclamen el lema “pau i seguretat”. Tanmateix, ningú suggereix explícitament com implementar-ho. És, doncs, pel bé d'aquesta “pau i seguretat” que suggerim un esborrany d'Acord de Confederació entre Israel, Palestina i Jordània, com a primer pas vers en un projecte de major escala: el Mercat Comú de l'Orient Mitjà.
»Emplacem tots els polítics i tots els cossos acadèmics i públics que donin suport a l'acord de “pau i confederació”, tant de la regió de l'Orient Mitjà com a escala mundial, que suggereixin millores concretes a aquest document. Farem el millor de la nostra part per examinar-los tots i, si són trobats apropiats pels redactors del present esborrany, seran inclosos en futures versions.
»Quan l'esborrany es completi, serà conferit als líders de la confederació i a tots els líders mundials.»
David Myr, Amics de la Confederació Israel-Palestina-Jordània.
Hem fet ja un bon tros del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. En l'escrit de la setmana passada vaig mostrar un primer “pas” que em semblava molt interessant: «el desaferrament». Avui miraré d'explicar quin paper em sembla que juguen «les creences» en tot aquest procés d'alliberament.
Un segon pas: creences
Les creences són com uns graons que ens ajuden a pujar, a enlairar-nos, però que quan comencem a volar ens cal alliberar-nos-en.
Miriam Subirana, doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal.
D'entrada, això potser podria semblar un descobriment molt modern, revolucionari, trencador, que potser ens ha arribat gràcies a la fecundació mútua amb el pensament i les religions orientals... Bé, podria ser, tot hi ajuda. Però em sembla que a les nostres contrades, en la nostra cultura i tradició més occidental, aquest descobriment també hi és més vell que... (en fi, acabeu la dita al vostre gust). Miraré d'il·lustrar-ho a continuació.
Retall bíblic Abraham, Isaac i el Senyor-Déu alliberador
Les comunitats cristianes de tots els temps s'han esforçat per llegir la Bíblia no exclusivament com un llibre del passat, sinó com una paraula dita per al present. Llegits amb els ulls ben oberts i atents es pot copsar en els seus relats el batec d'un poble, d'una comunitat, en procés de descoberta i d'alliberament continus.
En el llibre del Gènesi per exemple (ni més ni menys que el primer de la Bíblia), s'explica que Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. Un dia, però, el Senyor-Déu resulta que li va dir: «Abraham! Abraham! Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust.» Bé, és una història arxiconeguda (que no vol dir arxicompresa!). Al moment culminant l'àngel del Senyor crida Abraham des del cel, li ho impedeix, l'omple de benediccions, i el proclama pare d'un descendència tan nombrosa «com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar». Podeu llegir el relat sencer a: Gn 22,1-19 (BCI), una perícope que té el títol poc encertat (a parer meu, més avall ho justifico) de «El sacrifici d'Isaac».
Què és una perícope? D'on n'han sortit els seus títols? Quin propòsit tenen?
Capítols i versets. «Els diversos llibres bíblics estan dividits en capítols. Aquesta divisió no existia en els textos originals, s'hi va afegir més tard per raons pràctiques.» També s'hi van afegir els números dels versets. «Aquesta divisió permet treballar amb molta comoditat amb els textos bíblics, ja que simplifica les relacions entre ells, n'estalvia la transcripció, i en facilita la citació.»
Perícopes. El mot perícope «prové del grec “perikopein” que vol dir “tallar”». Les perícopes són «fragments curts de text, unitats literàries petites» que són «més manejables a l'hora de ser estudiades». També la «litúrgia cristiana va aconseguir molt bé subdividir el text evangèlic en petits paràgrafs, que s'havien de llegir en una celebració». Tot i així, actualment «no s'adiuen del tot amb els criteris rigorosos que els estudiosos de la Bíblia apliquen a l'hora de separar-les». És més, «una mala separació pot influir en una correcta interpretació del text».
Títols de les perícopes. «Moltes edicions modernes de la traducció de la Bíblia solen intercalar entremig del text alguns títols explicatius que no figuren en la versió original. Aquests títols ajuden molt a la localització dels textos, però tenen l'inconvenient, a vegades, que en predeterminen la interpretació. No és el mateix titular “La paràbola del fill pròdig” que “La paràbola dels dos germans”.» O que “La paràbola del pare infinitament bo” (Lc 15,11-32), com alguns autors proposen actualment.
Font: SOLÀ, J M (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines: 48), pp. 18-19 i 437. ISBN: 978-84-8437-978-2. — Josep M Solà és teòleg, biblista i professor de religió.
Llegim, també, a l'Ordenament General del Missal Romà:
En les versions populars, els textos no s'han de deixar sense els títols. Quan es cregui convenient, es podrà afegir al títol una monició que expliqui el sentit general de la perícope.
AA. VV. (2005) Ordenament General del Missal Romà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. N. 117, p. 183. ISBN: 84-9805-060-X. (La negreta és meva.)
Un títol encapçala cada lectura. Tret sovint de les mateixes paraules del text, ha estat triat curosament per indicar el tema principal de la lectura i perquè, quan és necessari, es vegi, amb el títol, quina relació hi ha entre les lectures de la Missa.
Íbid. N. 123, p. 185. (La cursiva és de l'original, la negreta és meva.)
És a dir que els títols que encapçalen cada perícope de cada traducció de la Bíblia han estat afegits posteriorment segons la tradició particular o les necessitats de cada traductor o equip de traductors i, per tant, poden ser ben diferents entre sí. (Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, per exemple mostrant en paral·lel les versions en tants idiomes com sigueu capaços d'entendre de: http://www.biblija.net/.) Per tant, és millor no fer-ne gaire cas, o millor dit, no fiar-se'n gens! Ni dels títols ni de les divisions! El millor és fer una lectura contínua de cada llibre prescindint de tots aquests “caminadors”.
El títol tradicional de «El sacrifici d'Isaac» és un exemple ben clar de mal títol (almenys a parer meu). Perquè més que ajudar a comprendre el text en realitat en dificulta i en confon la seva comprensió: el “sacrifici” no tant sols no és «el tema principal» de la perícope sinó que aquest mot ni tant sols apareix en «el text»! En tot cas, un títol més adequat (sempre a parer meu) podria ser: «El Senyor-Déu allibera Abraham d'oferir en holocaust el seu fill primogènit Isaac». I fins i tot jo hi afegiria una monició (com a mínim en les versions tipus “missal”) que podria dir, més o menys: «De com Abraham va descobrir com alliberar-se de la “tradició” i la “creença” d'haver d'oferir en holocaust el fill primogènit al fins aleshores déu protector però irascible de la tribu, explicant que havia estat aquell mateix déu, a través d'una “trobada” interior, qui l'havia “alliberat” de cometre tal barbaritat».
Per què? Perquè sembla ben clar que Abraham va comprehendre (o, almenys, els teòlegs de l'època que perfilen i redacten la història del mític patriarca) que aquella “tradició” i “creença” era contrària a la seva nova experiència i descobriment (la d'Abraham?, la d'un poble?, la d'una comunitat?) cada vegada més clara d'un déu no pas irascible (amb un cor de pedra?) sinó compassiu i bondadós (amb un cor de carn?)... el qual, justament, acabava de beneir Abraham amb un fill hiper-desitjat a les seves velleses! No sé vosaltres però a mi, aquests altres “caminadors” (o uns de semblants, potser més treballats i professionals que la meva proposta d'amateur) m'haurien ajudat una mica més a no trigar tant en comprendre aquesta lectura d'una tradició, d'un context i d'un llenguatge tan antics i diferents dels meus (nostres).
Una imatge: la pedra, el lloc i l'alpinista
Fer aquest “pas”, desfer-me de creences que s'han convertit en limitants i que em dificulten “volar”, créixer, continuar avançant vers el despertar de l'esperit de llibertat, realment implica un alliberament interior molt profund, un desaferrament que implica molta seriositat amb un mateix.
La imatge que me'n faig és la d'un alpinista: una pedra molt ben posada i segura m'ha ajudat a arribar al lloc on sóc, des d'on (potser) puc contemplar el paisatge amb una nova perspectiva. Però si vull continuar avançant i no caure en l'autocomplaença, si realment vull viure (fluir) enlloc de morir (quedar ancorat), em cal abandonar, allunyar-me d'aquell lloc, d'aquella pedra. Ni la pedra ni el lloc són mai els definitius, sinó que formen part del fluir, de l'aliment de la vida, d'allò donat per la Vida (alguns li diem Déu). Valorar-los (la pedra i el lloc) i alimentar-me'n entenc, naturalment, que és molt positiu. Fins i tot ajudar altres alpinistes a arribar-hi. Quedar-m'hi per sempre per venerar-los (la pedra i el lloc) no. Només es pot venerar la Vida. Fluint-hi. Vivint-hi.
Epíleg
Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.
No sóc una dona. Però sóc dona. I també sóc home. Les dues coses alhora. Perquè, en essència, en són una de sola. I això no només és vàlid avui, sinó sempre. Avui és el Dia de les Nacions Unides per als Drets de les Dones i la Pau Internacional. Va ser declarat l’any 1977 per les Nacions Unides amb motiu de l’Any Internacional de la Dona (1975), per eliminar tota mena de discriminació contra les dones i els seus drets, i per posar en relleu la igualtat entre els gèneres, i promoure el desenvolupament i la pau. Cal continuar lluitant en aquest sentit, perquè malauradament encara resta molt camí per fer.
No sóc una dona. Però jo també sóc dona, també m'incumbeix. També són els meus drets. I també són els meus deures. En la meva opinió, hauríem de procurar tots plegats que les distincions, ben vàlides i legítimes des d'un punt de vista racional, deixem de convertir-les com autòmats en diferències, barreres infranquejables que ens fragmenten la consciència i ens malmeten l'esperit.
Distincions: objectes mentals, conceptes, allò que veiem amb l'ull de la raó i del coneixement (el «segon ull», amb tendència a convertir-nos en simples «Col·leccionistes de mapes»).
Diferències: allò que transcendim amb l'ull de l'esperit i de la saviesa («El tercer ull»), amb el qual podem “veure” la realitat tal i com és, no fragmentada.
Convé que fem o que refem (també m'ho dic, recomano i recordo a mi mateix), aquest camí: el camí del despertar vers la Llibertat.
Retall per meditar
«Som els autors de la nostra pròpia història. — És més intel·ligent tenir esperança que no tenir-la, procurar de fer coses que no procurar-ho. — Res aconsegueix la persona que diu que no es pot fer.»
Eleanor Roosevelt (1884-1962), novaiorquesa, esposa de Franklin D Roosevelt, Primera Dama dels EUA durant la presidència del seu marit (1933-1945), diplomàtica i activista pels drets humans, primera presidenta de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides (1946-1952), comitè on es va redactar la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948. — Font de la cita: “Eleanor Roosevelt: Reseña biográfica”, edició en espanyol del web America.gov del Departament d'Estat dels Estats Units.
Sóc barceloní, una ciutat gran i diversa. Casat, amb una filla. Enginyer de Telecomunicació, actualment treballo a Televisió de Catalunya. En actitud de recerca constant, amb molt poques certeses, antic catòlic, persona de fe i espititualitat fonamentalment cristianes però no només, amb un profund interès, respecte i admiració per l'espiritualitat i la consciència religiosa d'arreu i de tots els temps més enllà de l'estricte àmbit de les religions organitzades. Una abraçada!
squid
-
Dane finansowe: informacje giełdowe, kursy walut. Aplikacja Squid umożliwia
w szybki i łatwy sposób przeglądanie Newsów lub Wiadomości z różnych
źródeł. Ar...
Coscubiela, ESADE i els bisbes
-
Joan Coscubiela va ser sindicalista i, al menys fins a la data, és vigent
professor associat d'ESADE, alhora que candidat per ICV a les Eleccions
Generals...
Abu Madian
-
Abu Madian: Figura central en el sufismo del mundo islámico occidental, y
uno de los principales eslabones en las cadenas iniciáticas del sufismo
oriental,...
Entrepans de polític
-
Venim d’unes eleccions municipals estranyes, i d’una campanya electoral
convulsa. Ho explicaríem com un conte i semblaria creïble; ho explicaríem
tal com ...
CatalunyaReligió.cat
-
Benvolguts amics lectors, a partir d'ara les actualitzacions d'aquest bloc
les trobareu a www.catalunyareligio.cat.Els qui rebeu un avís per correu
electrò...
Foto: “Refugiats belgues (1940)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). 
Em remunto tant enrere com a mitjans del segle II:
«El Silenci és Paraula en l'Amor». És a dir, m'adono, experimento, intueixo que existeix un pont entre el Silenci i jo, que per a Ell li sóc un tu, però això només ho sé “veure” (
Les paraules i els conceptes no són l'experiència primordial del misteri de la Realitat, tant sols en són una imatge objectivada dins de la ment. Al nivell de la raó (
Entrades
.jpg){kind=link}