En procés d'alliberament

Després d'encetar un camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior (bé, o ni que fos una breu passejada), en l'escrit de la setmana passada em vaig acabar preguntant com puc assolir (un diria conquerir!) aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. Tanmateix, però, avui també em pregunto: «realment... hi ha un “camí”»?

Aparentment, un diria que sí. Fins i tot intentaré mostrar-ne alguns “passos” molt interessants. Però al final... Uf! Bé, millor ho deixo pel final.

Un primer pas: desaferrament

La llibertat de la qual ens parla Miriam Subirana és un camí d'alliberament, de desaferrament de tot allò que ens subjuga i ens manté empresonats en un estat d'alienació mental, emocional i espiritual. Es tracta d'alliberar-nos del passat, de les ferides del passat, de les pors, dels lligams socials, les convencions, de la servitud del políticament correcte, de l'ego.

SUBIRANA, M (2008) Vivir en libertad: reflexión sobre los límites, los sueños y lo esencial. Barcelona: RBA Libros. Pròleg, de Francesc Torralba. ISBN: 978-84-9867-238-1. — Font: “Viure la llibertat” (5-6-2008), L'ofici de Viure, amb Gaspar Hernàndez, Catalunya Ràdio.

En aquesta interessant emissió de ràdio els convidats junt amb el conductor del programa (Miriam Subirana, Carles Claramunt, Francesc Torralba i Gaspar Hernàndez) reflexionen sobre com alliberar-nos dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos, malgrat que els etiquetem (això ho dic jo) amb conceptes aparentment externs: destí, circumstàncies, persones que ens envolten, diners, complicacions amb la feina, amb la família, societat de consum... Uns límits que ens generen, ara sí, al nostre interior: angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions.

Només el desaferrament (ES: desasimiento, desapego; EN: detachment) em pot alliberar d'aquests límits, insisteixo, aparentment externs però que en realitat me'ls imposo jo mateix (d'aquí uns paràgrafs potser quedarà més clar).

Miriam Subirana és doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal, anterior presidenta de l'Associació Espiritual Mundial Brahma Kumaris. L'he escollit com a exemple il·lustratiu de com aquest ensenyament, el desaferrament, no exclusiu però sí de forta tradició oriental (hinduisme, buddhisme), està fecundant amb tota naturalitat el pensament i l'espiritualitat occidentals.

Personalment, entenc i visc el desaferrament almenys de dues maneres, diverses però complementàries.

Desaferrament entès com a
despossessió

En vaig començar a parlar, com aquell qui no vol la cosa, a «M'agrada que existeixis».

«M'agrada que existeixis» és —deia aleshores— un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus, i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació, silenciosa, sense fer preguntes, de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir i sense causar sofriment. D'acceptar amb amor tal i com és la realitat tot alliberant-me del desig possessiu de l'«ego».

Un desig possessiu no només envers les coses —la bellesa d'un tros de natura, etc— sinó també, i sobretot, envers les persones. Amb l'excusa del “t'estimo” quantes vegades no he observat persones properes que cauen (caiem, caic!) en el “ja et canviaré”, quan no en el “ja t'arreglaré!”... I no penso tant en les pífies més sonades i evidents (i patètiques!) com en les més subtils, en els petits xantatges emocionals, en les preguntes “innocents”, en els petits gestos despreciatius, etc, etc, etc.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona la “pobresa de béns materials” (sempre que sigui una opció personal i no una imposició externa) i la “pobresa de béns personals” (si se'm permet l'expressió). Així és com entenc: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel» (Mt 19,21 — BCI). L'acció anar-vendre-donar i el tresor, de fet, per mi són el mateix: deixar de posseir, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Perquè, al meu entendre, el cel no és un lloc sinó una actitud. El cel és el meu cor. I tot plegat, a sobre, amb un benefici social evident i innegable!

Desaferrament entès com a
desidentificació

En certa manera en vaig començar a parlar a «Col·leccionistes de mapes» i, tal i com vaig avançar aleshores, avui em “mullaré” una mica més.

A la pregunta: «Qui sóc jo?», sovint contesto amb una història, un currículum, un personatge (memòria del passat), o bé amb parrafades filosòfiques o teològiques (conceptes, idees). Aquest tipus de respostes posen de manifest un problema humà fonamental: estic vivint una vida substitutòria (emprant una expressió típicament buddhista). Per què? Perquè m'identifico amb un personatge, amb la meva ment, amb un jo que pensa, que reflexiona, fins i tot amb un jo que observa. Aquest personatge, aquest “jo”, creat per la ment, és l'«ego». Però el meu «ego» no és el meu “jo autèntic”! El meu jo autèntic és (existeix) més enllà de la meva petita (o gran... qui ho sap!, he!, he!, he!) història personal i més enllà de la meva ment: memòria (del passat, de les ferides del passat), conceptes (les idees abstractes, els objectes de la ment), raó (el «segon ull» i tot el seu coneixement: lleis, doctrines, dogmes), reflexions (les preocupacions, les projeccions del passat vers el futur)... i desitjos, afeccions i emocions, afegirien els buddhistes. Repeteixo, el meu jo autèntic és (existeix) més enllà (darrera, al dessota, tant se val) de tot això creat per la meva ment, inclòs l'«ego».

Al meu entendre, si em vull alliberar de l'«ego» (tant si el tinc gaire “inflat” com gaire “desinflat”, he!, he!, he!), autèntic causant del meu trasbals interior (angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions), no es tracta pas ni de destruir-lo ni de domesticar-lo (com alguns autors sembla que defensin, un dispendi d'energia impracticable!), sinó simplement de deixar d'identificar-m'hi, de deixar-m'hi d'aferrar com qui s'agafa desesperadament a una planteta penjat en un precipici tement que no hi hagi res més on agafar-se («Que hay alguien máaas...?», cridava el de l'acudit de l'Eugenio). Sí, hi ha algú més, el jo autèntic, essencial, autènticament lliure i alliberat, més enllà de la història i de la ment.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona el que en podríem dir la “pobresa de béns espirituals” (si se'm permet l'expressió), d'un esperit lleuger capaç de volar ben amunt, gairebé sense esforç (l'esforç ve abans!, durant el procés de desaferrament!, però que, un cop clar, un cop “vist”, es pot esvanir en un segon!). Així és com entenc: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!» (Mt 5,3 — BCI). La pobresa d'esperit i el Regne del cel, de fet, per mi són el mateix: deixar d'identificar-me amb l'ego, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Altre cop, el cel és el meu cor. I el benefici social en aquest cas?

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Uf! Molta teca per un sol dia... El següent pas del procés d'alliberament que volia compartir el deixaré per l'escrit de dijous vinent. Fins aviat!

Fotos: “Caravana creuant el Mississippi glaçat (s. XIX)”, de Carl Christensen (domini públic). “Colònia de somorgollaires en un penya-segat al Mar de Barents”, de Michael Haferkamp (llicència: GNU).

Vídeo: Jardí zen

Un viatge al Japó a través de paisatges tradicionals, cites i proverbis japonesos, acompanyats d'una bonica melodia meditativa.

Música de Meditació Japonesa
Kokin Gumi, grup
Zen Garden, àlbum
Daylight, cançó



Escriuré pau a les teves ales i volaràs arreu del món.
Sadako Sasaki
—
Els infants aprenen a somriure dels seus pares.
Shinichi Suzuki
—
Cau set vegades. Posa't dempeus vuit.
Proverbi japonès
—
Aquell qui, per molt desesperada que sigui la situació, doni esperança als altres, és un líder veritable.
Daisaku Ikeda
—
Visió sense acció és somniar despert.
Acció sense visió és un malson.
Proverbi japonès
—
La terra és una mare treballadora que dóna el millor de si per tenir cura de nosaltres.
Tonio
—
Començar és fàcil. Continuar és dur.
Proverbi japonès
—
No parladora és la flor
(algunes coses més val deixar-les de banda).
Proverbi japonès
—
El teu somriure determina com veus i com penses el món que t'envolta.
Proverbi japonès

Retall d'agenda

Divendres, 6 de març
» Dia Mundial de la Pregària
Es va iniciar l'any 1887 per iniciativa de cristians de diferents continents.

Diumenge, 8 de març
» Dia de les Nacions Unides per als Drets de les Dones
A favor de la igualtat entre els sexes i per a la defensa de les condicions de vida i de treball de les dones.

La llibertat essencial existeix?

Cita

Al camp de concentració t'ho podien prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia «una actitud o una altra»!

—

Aquesta llibertat espiritual de l'home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l'ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia.

Context

FRANKL, V (2005) «La llibertat interior». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 76-79. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Així acabava l'escrit de dijous passat. Però... què és la llibertat? De què parlem quan parlem de llibertat? I tanmateix, existeix realment la llibertat?

Al meu entendre, i seguint al meu aire diversos autors, quan parlem de llibertat ens referim a conceptes i a realitats molt diverses. No pretenc ser exhaustiu, ni potser gaire acadèmic en l'escrit d'avui, simplement desitjo fer un primer esbós d'un possible camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers allò que per mi és l'autèntica llibertat: la llibertat interior. Comencem?

Llibertat d'elecció

En primer lloc hi ha una llibertat en un sentit més efímer que consisteix en la llibertat d'escollir entre dues o més opcions. És el sentit que té a veure generalment amb elecció.

Francesc Torralba, doctor en Filosofia (1993) i en Teologia (1997), escriptor, professor de la URL.

Aquest és el tipus de llibertat bàsica, de nivell elemental, amb la que solen jugar els agents de màrqueting empresarial (llegeixi's “anuncis publicitaris” de la nostra societat de consum). I mira que en sabem tots plegats de “jugar-hi” i de deixar que “juguin” amb nosaltres!

Vinyeta: “Un home intel·ligent és aquell que només treballa el que és necessari, parla el que és necessari i compra el que és necessari”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor.

Llibertat d'acció

Els mitjans violents ens proporcionaran una llibertat violenta.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

La llibertat suposa responsabilitat, per això la major part d’homes tenen tanta por de la llibertat.

George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg irlandès, Premi Nobel de Literatura (1925) «pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que infon sovint una bellesa poètica singular».

Llibertat? Responsabilitat? Por? Violència? Per a mi és força clar que tots aquests elements estan íntimament relacionats, especialment els dos primers. Ja ens trobem en una llibertat de nivell mitjà. Però la conclusió fàcil del “faig el que vull amb...” el meu cos, la meva vida, els meus diners, els meus talents, les meves coses, “... perquè sóc lliure”, per molt bona voluntat, bona intenció i bon sentit de la responsabilitat (fins i tot així!) que hi hagi al darrera em sembla que no deixa de ser una fugida cap endavant, un autoengany que m'allunya subtilment de l'autèntica llibertat. Perquè em fa creure que sóc lliure, gairebé igual com la llibertat d'elecció, quan de fet, autènticament, només actuant, fent o responent no em fa pas lliure. Més endavant m'explicaré millor.

Llibertat de pensament i de creences

La llibertat de creences és un dret plenament reconegut, tothom té dret a viure i professar les creences que desitgi, també en la via pública.

TORRALBA, F. (2008) «¿La llibertat de creences té límits?». Foc Nou, 410-411, Juny-Juliol.

La cita em serveix només d'esbós. Efectivament, la llibertat de pensament i de creences són llibertats importants. Al llarg de la història, tant la col·lectiva com, segurament també, la personal de cadascú, ens ha calgut lluitar i fins i tot sacrificar altres valors per defensar aquestes llibertats. I d'altres de molt similars: la llibertat de consciència, de religió, d'opinió, d'expressió, la llibertat política, etc.

D'aquí el gran avenç que ha representat per tota la humanitat la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, la qual conté l'emergència dels “valors bàsics del món” després de la Segona Guerra Mundial, plasmats en un text de 30 articles. Justament aquest desembre passat en vàrem celebrar el seu 60è aniversari. Potser, després de tant de temps, caldria modificar-la i adaptar-la als nous reptes?

Per descomptat que no. Aquesta és una idea estúpida. La Declaració és aquí i no serà canviada. És aquí i és útil. La Declaració va ser un programa que no s'ha assolit encara fins ara.

Stéphane Hessel, diplomàtic, ambaixador i antic resistent francès. Nascut a Berlín el 1917, d'origen jueu, nacionalitzat francès el 1937, va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. És l'únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. — Font de la cita: BBC Mundo (Gerardo Lissardy).

Però, fins i tot aquestes llibertats, per bé que fonamentals, no són encara l'autèntica llibertat, la llibertat essencial, la llibertat en estat pur.

Però, aquesta llibertat essencial... existeix?

Finalment acabem de fer el tomb, i de la mà d'Stéphane Hessel arribem a Viktor E Frankl, també d'origen jueu i supervivent de l'Holocaust, un dels meus autors de capçalera i de la cita amb què he encetat l'escrit d'avui.

Sí, com ell crec que hi ha una llibertat essencial, espiritual, actitudinal, interna, interior. Digueu-li com vulgueu. Però existeix. I crec que pot aflorar no només en moments tan extrems com els viscuts en els camps d'extermini nazis, sinó també en la vida més quotidiana, més “normal”, mai exempta del tot però de preocupacions, de problemes, de pors, de temors, d'angoixes, d'obsessions, de violències, de dolors, de sofriment.

I si, com dic, reconec que existeix, com puc assolir aquesta llibertat essencial, autèntica, diguem-ne... realment alliberadora? Això, amics meus, em sembla que ho deixaré per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

Fotos: “Ferdinand W Demara, el gran impostor, a la presó (1956)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). “Cavalls al mont Bianditz, Guipúzcoa”, de Mikel Ortega (llicència: Creative Commons).

El primer pas de la compassió

Retall per meditar

«El primer pas per desenvolupar la compassió és tractar a tots aquells objectes que veiem com a inanimats —ja siguin roques, sorra, pedres, llenya, etc— amb amor i respecte. Si podem sentir amor i afecte envers aquells objectes inanimats, aleshores serà fàcil desenvolupar amor i compassió envers els arbres, arbustos, ocells, animals, la vida dels mars, rius, muntanyes i tota la resta de la Naturalesa. Si podem assolir aquest estat, aleshores tindrem automàticament compassió envers tota la humanitat.»

Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, mestra i líder espiritual hindú, reconeguda mundialment per la seva enorme obra caritativa i reverenciada per alguns com un Mahatma (Gran ànima), i popularment coneguda com “la santa que abraça”. — Font: Sri Mata Amritanandamayi Devi (2008) La compasión: el único camino hacia la Paz. Amritapuri, India: Fundación Filokalia, Amigos de Amma, p. 31, ISBN: 978-84-95613-34-9

Foto: “Rosa del desert”, de Sven Teschke (llicència: Creative Commons).

No vull els teus diners

Retall d'una vida

La Mare Teresa de Calcuta va viure ajudant les persones «més pobres entre els pobres», com ella mateixa els anomenava. Va ajudar, va acompanyar i va socórrer a tothom, grans i petits, malalts i moribunds, tot donant-los aquella mà que tant necessitaven.

La subsistència i l'extensió de l'Obra de la Mare Teresa, sota el nom de «Missioneres de la Caritat» va ser possible gràcies, en part, als donatius realitzats per col·laboradors habituals o puntualment per personalitats destacades que la visitaven.

Un dia va visitar l'Obra un home molt ben vestit. Era un banquer australià. Després de presentar-se a la Mare Teresa li va oferir un xec. No tenia cap xifra escrita. Era un xec en blanc! Va dir a la Mare Teresa que hi escrivís la xifra que desitgés.

Però... la Mare Teresa li va rebutjar el xec! i, tot retornant-li, li va dir: «No vull els seus dòlars, el vull a vostè». Des d'aquell dia, cada dijous el banquer anava a ajudar les missioneres a rentar els malalts, a tallar-los les ungles, a jugar amb ells...

Font: Lucila María Toscana de Silvosa (2006) “Madre Teresa de Calcuta” — Foto: íbid.

Comentari

D'un temps ençà, cada any procuro fer-m'ho venir bé per explicar aquesta anècdota de la vida de la Mare Teresa de Calcuta als nens i nenes de catequesi. És molt interessant veure com van canviant les seves carones a mesura que avança el relat. Molts d'ells, quan visualitzen la Mare Teresa amb el xec en blanc a les mans, intenten imaginar els diners que li caldrien per solucionar la vida i els problemes de tots els pobres, de tots els marginats, de tots els malalts... Quan s'adonen que en realitat li rebutja el xec la majoria es queden ben contrariats! No ho entenen! Però després d'escoltar la resposta de la Mare Teresa i, especialment, la resposta del banquer, es queden tots pensatius... Realment, a certes edats, els nens i nenes són ben transparents! Aleshores, de mica en mica, anem aterrant a la realitat de cadascú, d'avui, d'ara, d'aquí, i ens preguntem com ens impliquem amb els altres, sobretot amb les persones que tenim més a la vora. Amb diners? A distància? Amb allò que tenim? Sense realment implicar-nos? O amb temps? Amb una relació personal? Amb allò que som? Una cosa treu l'altra? És realment un dilema?

En l'escrit de dijous passat ja vaig avançar que, al meu entendre, la triple mirada de la Realitat que aleshores vaig descriure i compartir no em condueix a una contemplació passiva i alienada sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció, a la vida en la Vida. Una interpel·lació que no només es posa de manifest en moments importants, solemnes, intensos, com el que va viure el banquer australià a l'Índia quan va voler anar a treure el nas a missions... A parer meu, la vida em compromet, m'implica, em fa toc!, toc! que es pot passar?, sense realment preguntar-me si ho vull, si em ve de gust (“ui!, això, ara i aquí, no toca!”), tant si he tingut temps de fer-me grans plantejaments filosòfico-espirituals com no (“quants «ulls» tinc oberts?”). La vida em truca «ara», en la quotidianitat, a cada instant, enmig de qualsevol relació. Forma part, de fet, de qualsevol relació, per simple, petita i desaparcebuda que em sembli que pugui passar.

La interpel·lació de la vida (o de la Vida) és ben senzilla i directa. Tan senzilla i directa com la petició de la Carta als Reis de l'infant d'aquesta vinyeta d'en FARO:

Vinyeta: “Els regals més valuosos no es compren amb diners”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor. Gràcies FARO!

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Uf! Això... serà objecte de l'escrit del proper dijous. Una abraçada!

La forma del cor

Retall per meditar

El meu cor s'ha fet capaç d'adoptar totes les formes:
És pastura de gaseles
I monastir de monjos cristians
Temple d'ídols
Kaaba dels pelegrins
Taules de la llei jueva
I el llibre de l'Alcorà
Jo visc en la religió de l'amor
Qualsevol rumb que prenguin els camells
Allà hi ha la meva religió i la meva fe.

Ibn 'Arabi (1165-1240), místic sufí, filòsof, poeta, viatger i savi musulmà, és un dels grans mestres espirituals del món. Conegut com a Muhyiddin (el Vivificador de la Religió) i Shaykh al-Akbar (el Gran Mestre), Ibn 'Arabi va néixer al si de la cultura moresca d'Al-Andalus, l'extraordinari centre d'una pròspera fecundació mútua entre els pensaments jueu, cristià i islàmic, i el centre a través del qual els principals treballs científics i filosòfics de l'antiguitat foren transmesos al nord d'Europa. Va viatjar extensament pel món islàmic i va morir a Damasc als 75 anys. — Font: The Muhyiddin Ibn 'Arabi Society.

Foto: “Una caravana de camells davant les piràmides de Gizeh, Egipte (1962)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

El tercer ull

Cites

L'anomenat tercer ull és l'òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta dels éssers vius i ens permet l'accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

L'home té tres ulls del coneixement, per sentir o per tocar la realitat: l'ull de la carn (oculus carnis), l'ull de la raó (oculus rationis) i l'ull de la fe (oculus fidei).

En parlen explícitament tres grans teòlegs i místics medievals cristians dels segles XII i XIII:

• Hug de Sant Víctor (1097-1141), teòleg i místic flamenc, prior de l'abadia de sant Víctor de París.
• Ricard de Sant Víctor (1110-1173), teòleg i místic escocès, canonge regular i finalment prior de l'abadia de sant Víctor de París, deixeble d'Hug i un dels grans teòlegs cristians dels segle XII.
• Sant Bonaventura (1221-1274), setè ministre general de l'Orde de Sant Francesc, teòleg escolàstic i filòsof medieval, contemporani de Tomàs d'Aquino, bisbe cardenal d'Albà, canonitzat i elevat a doctor de l'Església.

Context

Al meu entendre, un dels ensenyaments fonamentals que m'ha transmès el meu mestre cristià en Miquel Font, sobre el que n'ha escrit molt i n'hem parlat llargament. Si encara no l'heu llegit us recomano, per la seva brevetat i concisió, l'article (en format pdf):

SERRA NARCISO, X (2008) Las dimensiones de la vida humana. «Conscientes de una triple experiencia: sensible, inteligible y espiritual». Una meditación com Raimon Panikkar. Ponència del VIIIè Congrés Internacional d'Antropologia Filosòfica, Madrid, 16-19 de setembre de 2008.

Comentari

Quan en Miquel m'ho va anar ensenyant de seguida em vaig adonar de la seva transcendència. Tanta, que aquest inici de curs vaig decidir intentar reorientar els principals ensenyaments de la catequesi infantil (dels nens i nenes que s'estan preparant per a la primera comunió) per tal de basar-los en aquesta triple experiència primordial. (“Alça!”, potser pensarà algú...) Doncs sí!, però mirant d'adaptar-ho al seu nivell, és clar. Així que el primer dia de curs de catequesi vaig anar a comprar un ram de margarides ben gros i, amb tots els nostres grups reunits junts, després de les presentacions de rigor i altres activitats lúdico-formatives típiques del primer dia de classe, vàrem començar amb la “primera lliçó”.

«Tatxan! Què hi veieu aquí?», els vaig preguntar tot ensenyant-los el ram. «Són de veritat?», van córrer a dir alguns. «Sí, són de veritat. Oloreu-les si voleu.» Us podeu imaginar el petit rebombori d'una quarantena de nens i nenes estirant el coll mentre passava entre ells amb el ram de margarides? «Què hi veieu, què oloreu?». «Margarides! Un ram de margarides!», van anar contestant tots. Alguns feien cara de pòquer! M'imagino que deurien pensar: «Me equivocat de classe? Això és catequesi? Ara es fa així?» Estaven tots expectants. «Això ho dieu perquè ho heu vist amb aquests ulls i ho heu olorat amb aquest nas», els vaig dir mentre m'assenyalava els meus propis ulls i el meu propi nas. «D'això en diem el primer ull, l'ull dels sentits, la primera mirada sobre les coses. No us ha calgut fer pràcticament cap esforç, simplement recordar paraules, colors, olors. Us ensenyaré a mirar aquest mateix ram de margarides amb un altre ull, una altra mirada, d'una altra manera, completament nova i diferent.» Molts em van començar a mirar malament, com si es pensessin que els volia prendre el pèl o que els acabaria explicant un acudit dolent...

Aleshores els vaig treure de la cartera un article imprès de la Wikipedia titulat «Bellis perennis» el qual descrivia científicament la margarida comuna com una planta, magnoliophyta (divisió), magnoliopsida (classe), asteridae (subclasse), asterals (ordre), asteraceae (subfamília), etc, etc. «Si llegiu i estudieu aquest article o millor, el vostre llibre de Ciències de l'escola, aprendreu tantes coses de les margarides i de com viuen i com funcionen les plantes en general que us mirareu aquest ram de margarides d'una altra manera, amb un altre ull.» Van començar a canviar les cares mentre s'adonaven que els deia una veritat com un temple. «I això vol una mica d'esforç, oi? Per estudiar un ha de fer una mica de colzes, oi? Aquest esforç és el que ens permet obrir el segon ull, l'ull de la raó, la mirada del coneixement científic, racional. Amb aquest coneixement ja no veiem un simple ram de margarides, ara veiem un conjunt de Bellis perennis, amb tot el que això significa. Hem fet un salt, un salt cap amunt, molt important. Però no s'acaba aquí.»

Ara ja els tenia a la butxaca. Sabien que els parlava seriosament i, potser, tractant-los una miqueta més grans del que eren, els estava revelant un «secret» reservat, fins aleshores, als adults. Vaig deixar el ram a un costat, en vaig prendre una única margarida i vaig cridar una nena que s'aixequés i vingués allà davant amb mi. Es va fer silenci (si cada dia fos tan fàcil!). I li vaig dir: «Alba, pren aquesta flor, senyal del nostre amor i de la nostra amistat». Es va quedar un xic desconcertada, però, somrient, la va agafar. I dirigint-me a tota la colla vaig explicar-los: «Ara, l'Alba no té només una margarida, ni tampoc només una Bella perennis, ara té la seva flor, la nostra flor. Ja no la mira igual com abans. Per ella és única i té un significat que no està escrit en cap llibre de Ciències. Ara la mira amb el tercer ull, la mirada de la poesia, de l'amor, de la fe, de l'esperit...» Tots! Tots, nenes i nens, també en volien una! La seva! Espontàniament, van córrer cadascun al seu catequista i... després de posar una mica d'ordre per tal que fessin mitja fila els vàrem anar dient la frase i oferint-los la flor, d'un en un.

Com puc “obrir” l'atrofiat tercer ull?

Naixem amb el primer ull, els sentits, obert. La seva font és l'educació. Utilitzant-lo adquirim informació de l'entorn. De mica en mica anem “obrint” el segon ull, la raó. La seva font és l'esforç i l'estudi, i el seu fruit el coneixement, un salt espectacular respecte de la mera informació. Però, i el tercer ull? Com puc “obrir” el tercer ull? La seva font és la bonesa, la puresa de cor, la mirada transparent. Perquè només qui és o té bonesa és capaç de “veure” la Bondat (Mt 5,8). I el seu fruit és la saviesa, un salt extraordinari respecte del coneixement, per molt elaborat que aquest pugui arribar a ser. Una saviesa amagada pel coneixement i oculta per la informació. El camí del despertar vers la Llibertat.

Ara entenc d'una manera nova, per exemple, els següents textos bíblics:

• «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu [primer ull], però no comprendreu [tercer ull]; mirareu bé [primer ull], però no hi veureu [tercer ull].» (Is 6,9; Mt 13,14; Ac 28,26)


• «El cec va alçar els ulls i deia: “Distingeixo les persones: les veig [primer ull] com si fossin arbres, però caminen.” Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament [tercer ull]. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa.» (Mc 8,24-25)


• «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills [tercer ull] tot això que has amagat als savis i entesos [segon ull].» (Mt 11,25)

Al meu entendre, així com els excessos, la borratxera d'informació acostuma a ser perjudicial per elaborar un bon coneixement, un excés, una borratxera de coneixement pot arribar a ser perjudicial per “obrir” el tercer ull. Per això penso que es pot arribar a ser savi (tercer ull) sense haver estat abans reconegut il·lustre doctor (segon ull) en cap matèria especial. Amb tot, convé subratllar que la metàfora parla de tres sentits, distints però inseparables, d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual.

Qualsevol visió amb un sol ull ens deforma la realitat perquè en darrer terme abarca només allò que cau dins del seu camp visual. Qualsevol visió monocular és mancada de perspectiva.

Raimon Panikkar

Amb el tercer ull es veu més enllà de (es transcendeix) la raó, els conceptes, les idees abstractes, les teories, les doctrines, els dogmes, les lleis. Però sense negar-los. Amb tots tres ulls es veu (es viu, es comprehèn, un s'adona de) la realitat “sencera”, tripartida, ternària, trinitària, tridimensional, la Realitat cosmoteàndrica.

Fotos: “Prat de margarides”, és meva. “Bellis perennis”, de Jacob Sturm (llicència: domini públic). “Dona índia amb bindi”, de Steve Evans (llicència: Creative Commons).

Després de compartir com crec que convé “mirar-nos” la Realitat, en l'escrit del proper dijous miraré d'aprofundir com, a parer meu, aquesta triple mirada no em condueix a la contemplació passiva des d'un “lloc” estrany, misteriós, alienat, sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció... a la vida en la Vida, «ara» i aquí. Fins aviat!

El dia més bell

Retall per meditar

El dia més bonic? Avui.
La cosa més fàcil? Equivocar-se.
L'error més gran? Enfonsar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoisme.
El millor professor? Els infants.
La primera necessitat? Comunicar-se.
El que ens fa més feliços? Ser útils als altres.
El regal més bonic? La comprensió.
La sensació més grata? La pau interior.
L'esguard més feliç? El somriure.
La cosa més bella del món? L'AMOR

Fragment d'una pregària atribuïda a Agnes Gonxha Bojaxhiu, coneguda com a Mare Teresa de Calcuta (1910-1997), religiosa catòlica albanesa amb ciutadania índia, fundadora de les Missioneres de la Caritat a Calcuta (1950), guardonada amb el Premi Nobel de la Pau (1979).

Foto: “Vista d'una escola de Calcuta”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Col·leccionistes de mapes

Cita

L'única funció que tenen les idees o els conceptes és que apunten cap a la transformació, com un senyal, una fletxa. Per allí —diu, mentre apunta amb el dit cap endavant—; per aquí —diu, mentre apunta amb el dit cap al seu interior—. En si mateixos els conceptes tenen poc valor. Igual que un mapa té poc valor si no l'utilitzes per arribar on vols arribar. Un mapa és només això. I hi ha gent que col·lecciona mapes. També en la vida espiritual.

—

Les col·leccions de mapes són els conceptes mentals, els quals s'han convertit en un obstacle. Tenen certa utilitat fins a cert punt. Aleshores arriba un punt en què els conceptes i les paraules no ens serveixen. L'essencial no són les paraules. L'essencial és el que succeeix dins de cadascú de vostès aquí... —[silenci llarg].

Eckhart Tolle, mestre espiritual i escriptor, canadenc d'origen alemany, llicenciat en Filosofia i Lletres a les universitats de Londres i Cambridge, autor del llibre «El Poder de l'Ara, un camí cap a la realització espiritual», traduït a 33 idiomes, i del posterior «Un Nou Món Ara», àmpliament considerats els dos llibres espirituals més influents del nostre temps. Al cor dels seus ensenyaments hi ha la transformació de la consciència, un despertar espiritual que Tolle veu com el pròxim pas en l'evolució humana. Un aspecte essencial d'aquest despertar, diu Tolle, consisteix a superar el nostre estat de consciència basat en l'ego. Això és un prerequisit no solament per a la felicitat personal sinó també per al final dels conflictes violents endèmics al nostre planeta.

Context

TOLLE, E. (2007) La nueva conciencia. En Barcelona. DVD de la conferencia y selección de citas. Gaia Ediciones. ISBN: 978-84-8445-209-6. Conferència sobre el poder de l'ara i la transformació de la consciència humana en el moment present, celebrada al Fòrum de Barcelona el passat 29-9-2007.

Comentari

Segueixo el fil de l'escrit de dijous passat, avui amb aquest fragment d'una conferència del mestre espiritual Eckhart Tolle.

A mitjans de la darrera tardor vàrem passar un cap de setmana nosaltres tres a casa d'una parella d'amics molt propers, en Toni i la Núria, en un poblet a la falda del Cadí-Moixeró. I, parlant parlant, la Núria em va recomanar aquesta conferència, que ella tenia en DVD. Aquella mateixa nit, mentre tots dormien, la vaig visionar. No se sentia ni el brunzir d'un mosquit...

Després de la presentació i d'una estona de silenci per preparar l'audiència, Eckhart Tolle va aparèixer, sense pressa, amb posat tímid, fràgil, pensatiu, el tors lleugerament inclinat cap endavant i amb un petit somriure feliç, potser lleugerament sorneguer, als llavis. Un cop al centre de l'escenari es va asseure en una butaca, sense arrepenjar-s'hi, al costat d'una planta i darrera d'un micròfon subjecte a un peu articulat. Amb l'esquena ben dreta però lleugerament inclinat cap al públic, les mans juntes damunt dels genolls, amb un espanyol amb deix germànic però ben entenedor, en pocs minuts se'ns va ficar a tots a la butxaca.

Dues hores, va durar. Intenses, senzilles, emocionants, solemnes, calmes, plenes. Plenes d'ensenyaments, simples i profunds, comprensibles però elevats. I plenes de silencis. Eckhart Tolle té una parlar suau i pausat, molt pausat, tot donant temps per assaborir tant la paraula com el silenci.

Silenci... Silenci... Silenci...

L'endemà al matí vàrem sortir tots cinc a buscar bolets. Quina meravella de dia! Quina calma! Amb quatre indicacions de la Núria ens vàrem dirigir camí amunt, de primer amb cotxe, després a peu, a la recerca d'uns prats on sabia que, potser, trobaríem bolets.

Indicacions, senyals, fletxes, “mapes”... per dirigir-nos a un “lloc”, els prats boletaires. Jo feia anys que no n'havia anat a buscar. Havia vist força episodis del programa de televisió «Caçadors de bolets», que m'havien proporcionat algunes bones idees, conceptes, consells... però que encara no havia posat mai en pràctica. Una bona “col·lecció de mapes” del bon boletaire, inútils per mi fins aleshores.

Després de menys d'una hora de caminar vàrem arribar a un petit prat sota una pineda plena, plena de fredolics! Quina passada! Havíem d'anar en compte on posàvem els peus! En poca estona vàrem omlir un bon cistellet. I més tard, en un prat de més amunt, gairebé vàrem acabar d'omplir el cistell gros. Qui ens ho hagués dit! Semblàvem tots criatures de l'edat de la nostra filla. Qui ens hagués vist!

Ja a la casa, els anfitrions varen netejar els bolets i un servidor, que m'agrada cuinar i menjar bé, vaig prepar sípia a la planxa amb fredolics, o millor fredolics amb sípia a la planxa. Òndia!, només de pensar-hi se'm torna a fer la boca aigua! Menjar, riure. Riure, menjar. Vàrem gaudir de la bona taula, de la bona companyia, de la bona amistat. Experiència. Vida. Ara bon record compartit.

Al capdavall, els “mapes” poden ser útils, es poden compartir. Però... no es poden menjar! Cal anar al “lloc” on apunten. Caminar-hi. Experimentar-lo. Viure'l. Gaudir-lo. Sols, o millor amb bona companyia. Un cop al “lloc”, els “mapes”... els podem desar ben plegadets a la butxaca del darrera! I qui diu “mapes” diu conceptes, diu paraules:

Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort.
Avui que no em fa falta veure't,
ni tan sols parlar,
per saber que estàs al meu costat...
És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm.

Fragment de la cançó “Quan somrius”, de Josep Thió, tema musical de l'espot promocional de Nadal 2001 de TV3. (De l'àlbum “Altres Cançons de Nadal”). La vols escoltar sencera? Gaudeix-la! Aquí la tens:

Fotos: “1592 Nova Doetecum”, de la Bibliothèque et Archives nationales du Québec (llicència: domini públic); “Boletada de fredolics”, són meves.

Un cop compartida la meva opinió sobre el lloc que ocupa la raó i la intel·ligència racional en la dimensió “Home” de la Relitat a través d'aquesta, diguem-ne, distreta metàfora viva (però que em servirà de base i fonament per, en un futur, “mullar-me” una mica més), en l'escrit del proper dijous m'endisaré en com crec que convé “mirar-nos” aquesta Realitat. A reveure!

Vídeo: Meditació de Thaïs (1894)

El famós fragment “Méditation” per a violí, un entreacte executat abans del tancament de la cortina entre escenes de l'Acte II de l'òpera “Thaïs” (1894), de Jules Massenet (1842-1912), compositor popular d'òpera lírica francesa.

Mayuko Kamio (21 anys), violí

Koichiro Harada, director

Orquestra Filharmònica del Japó

“Thaïs” és una òpera en tres actes, amb libretto de Louis Gallet basat en la novel·la del mateix nom d'Anatole France. Va ser estrenada a l'Òpera a París el 16 de març de 1894 i protagonitzada per la soprano americana Sybil Sanderson, per a qui Massenet havia escrit el paper principal. Ambientada a l'Egipte romà, la història presenta un monjo cenobita, Athanaël, que intenta convertir Thaïs, una cortesana d'Alexandria i devota de Venus, al cristianisme; Athanaël, però, s'adona massa tard que en realitat s'acaba enamorant bojament de Thaïs. L'argument de l'obra va provocar, fa més de 100 anys, força controvèrsia, ja que en un cas així no es parlava d'un simple enamorament (com potser diríem avui, per molt esbojarrat i trencador que fos) sinó de luxúria (un dels set “pecats capitals”, justament l'oposat a la castedat per la qual el monjo se suposava que havia fet vots perpetus). En fi, cada època té les seves... coses. La nostra segur que també.

Font: Wikipedia

Controvèrsies a banda, la música de Massenet és ben coneguda pel seu encant i boniques melodies. Espero que aquest fragment també t'agradi tant com a mi!