La triple ressonància de la Realitat

Cita

El propòsit d'aquest treball és afinar les nostres oïdes per escoltar no només la música de les esferes o només els sons de la creativitat humana o només els cants dels àngels divins, sinó també la triple ressonància de la Realitat.

—

És l'experiència no-dualista o advaita que constitueix la clau de les pàgines d'aquest estudi.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

Context

PANIKKAR, R (1999) La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 11 i 15. ISBN: 84-8164-307-6.

Comentari

En l'escrit de dijous passat vaig prometre que aprofundiria una mica més sobre la meva visió de la Realitat, de la qual ja en vaig fer algunes pinzellades. És en la genialitat de Raimon Panikkar que vaig trobar la verbalització i l'oportunitat d'una primera realització de la meva pròpia comprensió i visió incipients, inacabades, incompletes encara. Talment com si les seves paraules m'haguéssin permès connectar amb una llum interior que, ja hi era, ja, però amagada darrera d'un espès vel, el vel de l'excessiva racionalitat tant típicament occidental:

Aquesta visió ens ve a dir que la realitat no està formada ni per un bloc únic indistint —sigui aquest diví, espiritual o material— ni tampoc està format per tres blocs o un món de tres nivells —el món dels déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència) i el món físic (o de la Matèria)—, com si d'un edifici de tres pisos es tractés. La realitat està construïda per tres dimensions enllaçades les unes amb les altres, com la perichôrêsis trinitària, de manera que no només l'una no existeix sense l'altra sinó que estan imbricades inter-in-dependentment. No es pot parlar de cap d'aquestes tres dimensions com a realitats a se, com subsistents en elles mateixes amb independència de les altres. Tant Déu, el Món o l'Home presos independentment, o a se, sense relació amb les altres dimensions de la realitat són simples abstraccions de la nostra ment. Aquesta intuïció cosmoteàndrica, crec, resol una sèrie d'antinòmies de les que la ment contemporània sembla no poder-se desempallegar. Aquesta podria constituir la base per a una nova visió de la realitat.

Íbid, p. 16.

“Cosmoteàndric” (adj.) és un neologisme encunyat per Panikkar que resulta simplement de la unió dels tres mots grecs thêos (Déu), anthrôpos (Home) i kosmos (Món) en un ordre més eufònic (i.e. acústicament més harmònic).

La clau (com l'anomena Panikkar) per comprendre aquesta nova visió de la Realitat, la novetat radical (per a una mentalitat occidental com la meva!) és l'experiència no-dualista, adualista (com l'anomena Panikkar en altres escrits) o advaita (terme d'origen sànscrit). I en diu “experiència” perquè no es tracta d'una nova teoria d'un il·luminat caiguda d'enlloc sinó la destil·lació de la saviesa i la consciència humanes que ha anat impregnant la majoria de les cosmovisions dels darrers 6.000 anys d'història.

La mentalitat contemporània occidental, en absolutitzar l'ús de la raó pura, ens ha dut a un carreró sense sortida: el dualisme. En desitjar desxifrar el misteri que ens envolta els éssers humans necessitem fer distincions, manegar conceptes, és a dir objectes mentals (fins aquí molt bé), però la raó els ha acabat convertint en separacions, dicotomies poc menys que insuperables: ànima i cos, subjecte i objecte, llum i foscor, bé i mal, interior i exterior... Fins i tot s'ha arribat a afirmar, com aquell qui res: «El Cel té raons que la Terra no coneix», «L'Home és lliure i no necessita de Déu», «La Terra està al servei incondicional de l'ésser humà», etc.

El canvi radical consisteix en reorientar-nos cap a orient (mai millor dit!) per superar el model mental dualista de la realitat mitjançant l'experiència adual de la realitat. L'adualisme no nega les distincions a les que s'arriba mitjançant l'ús de la raó, simplement no les absolutitza ni s'hi identifica, tot prenent consciència que les fronteres, les separacions formen part de les abstraccions, dels objectes mentals, no de la realitat a se. En el fons costa més d'explicar que d'entendre.

L'experiència adual de la realitat condueix necessàriament (al meu entendre) a una transformació personal, a un canvi en les relacions amb la interioritat, amb els altres, amb el món, amb el Tot. Com? Tant sols n'esbosso tres exemples concrets.

Primer exemple.

La «interioritat» no és el lloc on jo em retiro per decisió pròpia, sinó adonar-me que jo estic dintre d'Algú.

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 92. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Segon exemple.

Sóc un ésser humà que viu la interdependència. Vull transformar el món amb les eines que conec. Quines són aquestes eines? El ioga, la meditació, la resolució dels conflictes des d'una acció compassiva i alhora activa...

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. Sempre que en té l'ocasió manifesta: «Crec que els drets humans només es poden defensar des de la no política. Sóc practicant buddhista.» — Font: «Transformándome a mí misma, transformo el mundo», entrevista al blog “Espiritualidad y Política” realitzada per Koldo Aldai.

Tercer exemple. La meva pròpia i senzilla experiència. De mica en mica, i sobretot d'ençà de la meva opció personal per la pràctica sovintejada de la meditació zen, ha anat millorant la meva comprehensió (i.e. comprensió intuïtiva) de la meva ubicació real en la Realitat, cosa que ha afectat positivament la qualitat de la meva relació amb totes les dimensions de la Realitat. I per exemple, honestament i humilment, sense haver-m'ho proposat a priori, la meva dona es va adonar d'aquesta (petita però real i efectiva) transformació personal! Una micona... però se'n va adonar! Li ho podeu preguntar...

Foto: “Blue jay”, de Wikimedia Commons, nominada imatge de l'any 2006 (amb llicència GNU).

En l'escrit del proper dijous parlaré una mica més sobre l'ús adequat de la raó i la intel·ligència racional al meu entendre. A reveure!

Ahimsa, la no-violència activa

Retall per meditar

Mahatma Gandhi és considerat el primer en aplicar en el terreny polític i a gran escala el venerat principi de la no-violència, traducció aproximada del terme sànscrit ahimsa. Aquest concepte ja gaudia d'una llarga història i tradició en el pensament religiós indi (apareix per primer cop als antics Upanishads, llibres vèdics entorn del 800 aC) i ha tingut diversos ressorgiments en l'hinduisme, el buddhisme, el jainisme, i en contextos jueus i cristians.

En paraules del propi Gandhi:

«¿He de suportar aquells que em creen dificultats o els he de destruir?» El cercador de la Veritat va comprendre que qui es dedicava a destruir als altres no avançava, sinó que simplement es quedava on era, mentre que qui suportava les persones que li creaven dificultats avançava i de vegades fins i tot portava als altres amb ell.
—
Però mentre els suportem [aquells que ens creen dificultats, per exemple els lladres], no ens hem de resignar a no fer res. Això només produiria en nosaltres covardia. Així doncs, prenem consciència d'un nou deure. Donat que els considerem com a parents i amics nostres, cal que fem que comprenguin aquest parentiu. I cal que ens esforcem per idear els mitjans per tal que se'n persuadeixin. Aquest és el camí de l'ahimsa.
—
L'ahimsa no és allò vulgar que alguns han volgut presentar. No fer mal a cap ésser viu és, indubtablement, una part de l'ahimsa, però no és més que la seva mínima expressió.
—
El fet és que ahimsa no significa simplement no matar. Himsa significa causar sofriment o destruir una vida per còlera, amb un propòsit egoista o amb la intenció de fer mal. Ahimsa és abstenir-se d'actuar d'aquesta manera.
—
Una persona que abriga mala voluntat contra una altra no és menys culpable de himsa pel fet que la por a la societat o la manca d'oportunitat no li permetin posar en pràctica la seva mala intenció. Així doncs, cal tenir present tant la intenció com l'acció per decidir en darrer terme si una determinada acció o omissió pot ser qualificada com a ahimsa.
—
El fonament de l'ahimsa és la unitat de totes les vides. Ahimsa és un principi comprehensiu. Significa amor a tots els éssers vius, Amor universal.»

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia, nomenat cinc vegades al Premi Nobel de la Pau, assassinat a Delhi per un extremista hindú mentre es dirigia a la pregària del capvespre. — Font: GANDHI, M. (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), p. 136-142 i 178-180. ISBN: 978-84-293-1729-9.

Foto: “Multituds d'admiradors de Gandhi durant la pregària ecumènica del capvespre”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Retall d'agenda

Divendres, 30 de gener
» Dia Escolar de la No-violència i la Pau
El Dia Escolar (o Mundial, o Internacional) de la No-violència i la Pau (DENIP), fundat el 1964 pel poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, és una iniciativa d'Educació No-violenta i Pacificadora, difosa internacionalment. Se celebra a escoles de tot el món el dia 30 de gener i propers (l'aniversari de la mort de Mahatma Gandhi).

M'agrada que existeixis

Proverbi

M'agrada que existeixis.
Amo tu sis.

Proverbi llatí (l'original en llatí no sé si està ben escrit...). El va mencionar, com a un dels seus aforismes preferits, Xavier Rubert de Ventós, filòsof, professor universitari (catedràtic d'Estètica), escriptor i polític català, en una entrevista a la ràdio.

Comentari

Aquest proverbi l'he trobat fa poc, però l'aprenentatge que conté, llarg, lent, inacabat, arrenca en la meva preadolescència, un temps mític, especial pel desenvolupament personal de cadascú.

En aquells anys solíem passar els estius, tota la família, en un poblet del prepirineu osonenc, Cantonigròs. Hi pujàvem molts caps de setmana; habitualment també per Setmana Santa i les vacances de Nadal. No ens sentíem especialment privilegiats, ja que aleshores era molt habitual tenir una segona casa d'estiueig en algun poble, sovint amb contractes de lloguer de paraula, com era el nostre cas. No com ara, que amb prou feines es pot pagar i mantenir una sola casa, o pis per ser més exactes.

M'agradava molt anar amb bicicleta. Vull dir fer quilòmetres per la carretera local (la C-153, la que unia i uneix encara Vic i Camprodón). Un matí d'hivern, mentre tornava cap a casa, entresuat, després d'un d'aquells revolts solitaris carretera amunt, es va obrir un petit espectacle natural davant meu que fins i tot em va fer baixar de la bicicleta. Allà, en una raconada, s'obria un prat de pastura, arrecerat, lleugerament rectangular, amb un pendent suau, irregular que baixava fins on era jo, envoltat d'alzines i roures alts, esfullats els uns, fosques les altres, emblanquinats tots, amb clapes de neu verge escampades per aquí per allà. Havia començat a tocar-hi el sol i el gebre i la humitat s'estaven evaporant davant meu! El baf del prat pujava uns pocs metres fins a fondre's altre cop en la suavitat de l'aire. Amb la vista no donava a l'abast! I vaig intentar respirar silenciosament per poder, alhora, escoltar els subtils sons de la natura...

Tenia un cor jovencell i aquell espectacle va encendre en mi un desig. Un desig contradictori. Contradictori amb la realitat. Volia posseir aquell lloc, fer-me'l meu, poder-ne gaudir sempre que volgués, o que ho necessités. Podria venir amb una excavadora i emportar-me'l... però, a on? Podria fer-ne un diorama, com els dels pessebres, però... quina feinada!, i aconseguiria reproduir-lo tot, amb exactitud total? Podria fer-ne una foto, o fer-ne un muntatge fotogràfic però... d'on trauria els diners per comprar un rodet en color i portar-lo a revelar? I ¿no em sentia decebut gairebé sempre amb els resultats que aconseguia amb la meva càmera respecte del que havia vist amb els meus propis ulls? Ahhg! De gaudir amb l'extraordinari espectacle vaig passar a sentir-me profundament amoïnat!

Durant setmanes, mesos, cada vegada que passava amb bicicleta per aquella raconada de la carretera em parava, o bé reduïa la velocitat, per gaudir de la seva extraordinària bellesa. I si aquella bellesa era allà, al costat de la carretera, dels camins traçats, quanta més bellesa no hi deuria haver més enllà, per descobrir... Una bellesa... sempre igual? No, anava canviant! Una bellesa canviant... viva! Que estrany per mi. I per què el meu desig de posseir-la? I per què el meu desig no es podia realitzar sense destruir aquell lloc? I per què aquell lloc no restava igual de bell per sempre més? I per què el canvi? No ho entenia bé, sabia que se m'escapaven un munt de coses. Tampoc vaig saber què fer-ne del meu desig, però hi vaig rumiar durant molt de temps. I vaig continuar observant la bellesa de la natura, en aquell i en d'altres llocs, des de la quietud de les preguntes, o des del simple observar silenciós. Observant i prou. Observant des del silenci. Des d'una incipient... pau interior.

«M'agrada que existeixis» és un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir-la. D'estimar-la pel que és, tal i com és i no per com voldria, desitjaria que fos. Una realitat que inclou la natura, el món natural i animal, el món instintiu i emotiu, i com m'hi relaciono. Una realitat que també inclou les persones, el món social (i animal? he!, he!, he!), el món racional, i com m'hi relaciono. Una realitat que inclou també, d'una manera o altra, a Déu, el món espiritual, la Vida, i com m'hi relaciono. La Realitat. En la qual, jo, tal i com sóc, també hi participo, m'hi relaciono i en formo part. «Ara», avui i per sempre. He dit!* (Hi aprofundiré una mica més en l'escrit de dijous vinent).

Nota: «He dit!*» vol dir que el que acabo de dir pot sonar seriós i rumiat, però que no t'ho prenguis gaire seriosament perquè jo tampoc ho faig. No he arribat a cap “lloc” definitiu. Continuo observant. Observant i aprenent... i agraint els xarrups de saviesa que m'ofereix la Realitat.

Fotos: Mai vaig arribar a fer cap foto d'aquell prat extraordinari, però n'he trobat que hi tenen certa retirada per poder il·lustrar una mica aquest escrit. “Ice encased trees and bushes in winter”, de Jon Zander; “Lingsberg meadow”, de Berig; “Prague Milikovsky forest meadow”, de Packa (totes amb una llicència Creative Commons).

Tinc un somni

Retall per meditar

«A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà. Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals.”

Tinc un somni avui.

Quan deixem que la llibertat repiqui, quan deixem que repiqui des de cada vila i cada veïnat, des de cada estat i cada ciutat, podrem accelerar el dia en què tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, puguin donar-se les mans i cantar les paraules de l’espiritual negre: “Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu Totpoderós, som lliures per fi!”»

Martin Luther King, Jr. (1929-1968), pastor protestant afroamericà de l'Església Baptista, activista en pro dels drets dels negres, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau (1964), assassinat després de diversos intents frustrats. — Font: fragments del seu discurs més famós, «I have a dream», pronunciat als graons de l'escala del Lincoln Memorial, a Washington DC el 28 d'agost del 1963, com a part de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat.

Foto: “Ciutadans afroamericans escoltant un discurs del Dr. Martin Luther King, Jr.”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Retall d'agenda

Dilluns, 19 de gener
» Dia de Martin Luther King, Jr.
Commemoració de la vida i el llegat del reverend Martin Luther King, Jr. Observat el tercer dilluns de gener (prop del 15 de gener, la data del seu naixement), és un dia festiu a nivell federal als EUA.

Darshan, l'abraçada de l'Amma

Cita

Altres persones, probablement, us explicarien una vivència diferent, perquè rebre una abraçada de l'Amma és quelcom molt personal. Ella ha triat aquesta manera de relacionar-se i comunicar-se amb el món perquè el gest d'abraçar no necessita explicacions. S'entén tot sol, arriba a tothom, és universal i no cal pensar gaire què significa. És un autèntic missatge d'amor, d'entrega, d'humilitat i servei vers la humanitat.

Isabel Pardo, voluntària i col·laboradora de la “Fundación Filokalia, Amigos de Amma”.

Context

PARDO, I. (2008) «La meva primera abraçada a l'Amma». Dialogal, 28, Hivern 2008: p. 25.

L'any 2003 Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma (“Mare”), va fer 50 anys, ocasió que va aprofitar el director de cinema Jan Kounen per filmar la pel·lícula «Darshan: el abrazo» (crítica), presentada oficialment el 2005 al Festival de Cinema de Cannes. «Per mi va ser una doble oportunitat, ja que vaig transmetre el missatge de l'Amma a altres persones i vaig ser testimoni de la vida d'un ésser humà capaç de transformar als altres», en va dir Kounen.

El juliol del 2004 la mestra i líder espiritual hindú Amma va oferir el discurs de clausura del IV Parlament de les Religions del Món celebrat durant el Fòrum Barcelona 2004.

De l'11 al 13 de novembre de 2008, Amma va tornar a ser a Barcelona, aquest cop al Parc Esportiu de la Mar Bella del Poble Nou. Al Web Amritapuri.org hi trobareu aquest vídeo que resumeix els actes d'aquests dies junt amb més informació:

Comentari

El passat dimecres 12 de novembre, després de dur la meva filla a l'escola, vaig tenir l'oportunitat de combinar-me la feina i assistir durant una agradable hora a la breu meditació hindú matinal i al Darshan de l'Amma. Hi havia tanta gent que volia rebre l'emotiva abraçada de l'Amma que el número que em va tocar corresponia a la tarda (un altre dia serà!). Entràvem al recinte descalços. Va ser tot un breu però intens viatge a un altre món, una altra cultura, una altra sensibilitat, una altra religió. Em vaig sentir un ésser humà més entre éssers humans, un ésser espiritual més entre éssers espirituals. Així de senzill, així de natural. Després d'observar, d'olorar, d'escoltar, de passejar, de badar, d'intercanviar somriures i alguna paraula em vaig endur tota una bona experiència i alguns records (llibres, música, aromes...) per compartir amb els de casa i amb els amics.

Mort a l'Everest

Avui fa un any va morir Sir Edmund Hillary, considerat el primer occidental en pujar al cim de l'Everest (8.844 m), el més alt del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay, el 29 de maig de 1953.

Cita

Les vides humanes són més importants que els cims de les muntanyes.

Sir Edmund P. Hillary (1919-2008), alpinista i explorador neozelandès

Context

Així de clara i contundent va ser la resposta de Sir Edmund Hillary després que el maig de l'any 2006 es desencadenés una greu polèmica entorn de la mort sense auxili d'un alpinista britànic, David Sharp, el qual, després d'haver assolit el cim en solitari, es quedés sense oxigen encara per damunt dels fatídics 8.000 metres, considerats per molts la zona de la mort. Fins a 40 alpinistes van passar prop d'ell, entre els quals el discapacitat neozelandès Mark Inglis, sense socórrer-lo. Només un sherpa, Dawa Sherpa, cap de l'expedició d'Inglis segons algunes fonts, va intentar reanimar Sharp amb el seu propi oxigen, sense èxit. Per què? Què va passar realment? Per què aquestes actituds?

Retalls de premsa

Aquests són alguns dels “retalls de premsa” d'aquesta dramàtica història, llargament comentada i debatuda a la Blogsfera alpinista:

• CERNUDA, O. (25-5-2006) «Muerte sin auxilio». A: El Mundo.
• ROVIRA, A. (20-8-2006) «El éxito indecente». A: El País.

Comentari

És talment un exemple modern i ben actual de la paràbola del «bon samarità» de l'Evangeli de Lluc (Lc 10,25-37). Fins i tot em sembla que molt més dramàtic. Qui va tenir prou coratge per seguir l'impuls interior de socórrer un ésser humà que s'està debatent entre la vida i la mort, o de tenir la senzilla decència d'acompanyar-lo en la seva agonia? Qui va tenir prou coratge per creuar els límits imposats pel “això, aquí i ara, no toca”, o pel “tanmateix no hi ha res a fer”? Un sherpa! Dawa Sherpa. El «bon sherpa».

Fotos: “Everest” de Wikimedia Commons (amb llicència GNU), i “Cor de gel” de Photobucket.

Despertar espiritual amb bon humor

Cita

El que sento... ho oblido.
El que veig... ho recordo.
El que experimento... ho comprenc.

Confuci (551 aC-479 aC), pensador i filòsof social xinès

Context

Així començava el dossier «Creativitat al servei de l'evangelització. Eix d'animació i llenguatge bíblic-simbòlic», de la Lourdes Montfort, en un curs de formació per a catequistes de la nostra parròquia, Sant Josep de Calassanç, ara farà uns tres anys.

Comentari

Amb aquest ja fa sis anys que porto grups de catequesi infantil en els quals ajudem i acompanyem nens i nenes d'entre vuit i deu anys en el seu petit, de mica en mica, despertar de la consciència espiritual. I la setmana que ve reprendrem el curs amb una reunió amb els pares i mares, els autèntics protagonistes i responsables de la formació espiritual dels respectius fills i filles. En aquesta engrescadora (i de vegades esgotadora!) tasca em sento alhora mestre (sense grans pretensions, però amb un profund sentit de responsabilitat) i deixeble (aprenc més dels propis nens i nenes del que ells es pensen).

Aquest camí plegats vers el despertar de la consciència espiritual els cristians el fem juntament amb la descoberta, de mica en mica, de Crist, l'Amic de tots i de tothom que no falla mai a ningú, el Misteri que ens obre i ens descobreix el camí de la nostra vida en relació amb la Vida que es dóna contínuament i del tot, Aquell que camina des de sempre al nostre costat, Aquell que fins i tot ens agafa en braços sempre que cal. Una descoberta de Crist que ens porta a estimar-lo en descobrir-nos estimats. Un amor, un consol, un escalf interior que ens porta a seguir-lo en descobrir-nos cridats. Com? Cap a on? Per fer què? Uf! Uf! Uf! Això depèn d'Ell... i de cadascú! En aquells moments decisius, íntims els catequistes ens hem de saber fer fonedissos i deixar fer, deixar fer a l'Esperit del Crist... Per què tots som alhora mestres i deixebles els uns dels altres, però de Mestre «bo només n'hi ha un» (Mc 10,17-18).

Aquest camí plegats els cristians catòlics el fem tot sabent-nos Església Catòlica, que en principi vol dir oberta al món sencer, amb vocació universal. Però, honestament, he de confessar que per a mi aquesta no és la millor Església, ni del món mundial ni de l'univers creat. Més aviat veig que està carregada de contradiccions, algunes d'elles tant profundes i arrelades que ni molts dels de dins són capaços de veure-les. (Miraré d'anar-les desgranant de mica en mica en futurs escrits, sense pressa, si trobo bones formes sense que sembli que agafo l'escombra...) Tanmateix, mira, ves, aquesta Església Catòlica és el meu «boig conegut». Encara que em sembla que, per més inri, de mica en mica es va convertint, a més, en «un cec assegut vora el camí, demanant caritat» (Lc 18,35-43). Marginada i pobra potser encara no (quan?, aviat?), però boja i cega... he!, he!, he! Malgrat tot confio que quan arribi el moment adequat (adequat per a cadascú) siguem “guarits” (cosa que depèn de cadascú més que d'Ell: «Vés, la teva fe t'ha salvat» Mc 10,52) i recuperem la vista i una mica de seny, tant individualment com col·lectiva. I també confio que un dia o altre siguem capaços, col·lectivament, de «llançar el mantell» (Mc 10,50), signe de la vida vella i passada, i també signe de poder, d'autoritat i de superioritat (Jn 13,4); tal com van fer el cec Bartimeu (amb coratge i decisió, després d'expressar el seu desig i de sentir la crida però abans de ser guarit), i també el mateix Jesús (en un gest profètic durant el seu darrer sopar). Digueu-me il·lús, però... hi confio. Uf! O no... jo què sé, que no sóc profeta clarivident!, perquè la resposta col·lectiva depèn... de la llibertat exercida col·lectivament! I, de moment, tal i com està el pati (o “el percal”, com diuen en espanyol castís; o, ¿com es diu en lingua latina?) ho veig una micona complicat... Quan ho farem? Ad calendas?

I mentrestant?, que vol dir «ara», avui, ara mateix, aquí... Doncs mireu, anem fent («gràcies a Déu!», afegiria el meu avi), anem fent camí, plegats (que vol dir procurant de no assenyalar-nos mútuament amb el dit: «tu ets blat!», o: «tu ets jull!») i, sobretot, amb bon humor. Perquè l'últim que s'hauria de perdre, més que l'esperança, em sembla a mi que hauria de ser el bon humor! BON ANY 9!

Fotos: “Niu de tords”, d'Andreas Trepte (amb llicència Creative Commons). “Merles a la posta de sol”, de Jerry Segraves (de domini públic). “Pallassos al 29è Aplec Pasqual”, és meva.

Demana i se't donarà

Cita

¿Té sentit «demanar» a un Déu que és amor ja sempre entregat?

Andrés Torres Queiruga, gallec, teòleg, sacerdot diocesà, professor de Filosofia de la Religió a la Universitat de Santiago de Compostela

Context

Trobareu una resposta clara i entenedora, meditada i treballada amb la sistematicitat d'un teòleg de la talla de Torres Queiruga en el darrer i llarg capítol del següent llibre (totes les cites d'aquest escrit són d'aquí):

• TORRES QUEIRUGA, A. (1996) «Más allá de la oración de petición». A: Recuperar la creación. Por una religión humanizadora. Bilbao: Sal Terrae (Presencia Teológica, 86), p. 247-294. ISBN: 84-293-1206-4

També he sabut que el següent article n'és una exposició anterior:

• TORRES QUEIRUGA, A. (1991) «Más allá de la oración de petición». Iglesia Viva, 152 MAR-ABR: p. 157-194.

Comentari

Som a la Vigília de Reis, el dia en que s'acompliran les «peticions» de la Carta als Reis dels nostres infants il·lusionats. Si no totes, almenys els pares i mares procurarem fer el que bonament podrem. Oi?

Tots portem encara un infant a dins capaç d'il·lusionar-se, d'admirar-se, de gaudir del moment present, de l'«ara» (per sort!). Però en molts altres aspectes hem crescut (per sort també!). I, a més, els temps, la consciència col·lectiva, també estan canviant (tot un repte!). «Dígues-me com pregues i et diré en quin Déu creus...» Eh? Ai! Ui! No patiu, no es tracta de culpabilitzar a ningú, ni de furgar amb un bisturí en la darrera intenció de com i perquè preguem (cadascú fa el que bonament pot i creu, de bona fe, oi?). Ni tampoc tinc l'ànim de voler desconcertar ni de crear “vertigen” espiritual a ningú. No, no. Simplement desitjo avançar, madurar, en sintonia amb una nova coherència, una nova consciència, una nova relació amb la Vida, amb l'Amor, amb la Bonesa, amb la Compassió... amb Déu. I compartir-ho. (Quan dic «nova» vull dir «nova per a mi»; honestament i humilment, és una «novetat» que ja es troba als Evangelis! I en d'altres Tradicions espirituals, també! I molts, molts, de fa segles, ja l'han viscuda! Simplement, ara sembla que la seva comprensió s'està generalitzant...) I comprenc que per fer aquest pas cadascú trobarà (o ha trobat ja!) el seu moment, els seus moments kairós!

El llenguatge de l'oració cal que mantingui en la seva veritat la relació amb Déu: continua essent cert que a un Déu que ho sap tot no té sentit informar-lo de res (dimensió expositiva); i, molt principalment, que a algú que se'ns dóna totalment i ens ho està donant tot no té sentit demanar-li res (dimensió apel·lativa).

Íbid., p. 267.

Per la meva banda fa anys que he deixat de pregar a un Déu «Rei Mag». Ni de manera “egocèntrica” («salut i peles», «bona sort» per a tal o qual cosa, etc.), ni de manera “altruista” («per la pau», «per la guerra», «pels desnutrits», «pels terratrèmols», «pel bé preuat de la pluja», etc.), ni de manera “subtil” («ajuda'm a...», «et prometo que si tu...», «escolta'm...», «fes que...», etc.). Això vol dir que he deixat de pregar? No, de cap manera! Perquè pren, recupera tot el seu valor i la seva profunditat la tercera dimensió de tota comunicació verbal: la dimensió expressiva, poètica, íntima de l'orant (c.f. Íbid. p. 266 i ss.).

Si volem expressar la nostra indigència, expressem-la. Si volem manifestar la nostra compassió i la nostra preocupació pels que passen fam, manifestem-les. Si volem reconèixer la nostra necessitat de Déu i el seu empar, reconeguem-la. Si necessitem queixar-nos de la duresa de la vida, queixem-nos. Estem mal acostumats a queixar-nos demanant; cal que aprenguem a queixar-nos queixant-nos.

Íbid., p. 270.

Observeu que el verb «demanar» ja no apareix enlloc! Però, és que a més, la dimensió expressiva de la pregària com a comunicació verbal ni tant sols esgota tots els possibles registres de l'oració:

Lloança, acció de gràcies, confiança, benedicció, admiració, entrega, acolliment, contemplació...

Íbid., p. 272 i ss.

Perquè, és que a més, hi ha silencis ben expressius. Hi ha quietuds ben expressives. Hi ha accions ben expressives... Tot pot ser viscut com a oració, des de la consciència de l'orant, aquell que sap que viu «com sense Déu, però des de Déu i amb Déu».

Però...

Però, no ens va ensenyar Jesús: «Demaneu, i Déu us donarà» (Mt 7,7-8)? No “està escrit”? La resposta és senzilla però una mica llarga; si encara no ho heu fet us emplaço a llegir el llibre recomanat (potser en parlaré més a fons en algun altre escrit). Mentrestant, a mode de resum:

La invitació a l'oració per part de Jesús constitueix sempre i fonamentalment una crida a la confiança sense límits.

Íbid., p. 280 i ss.

I també:

L'oració no canvia a Déu sinó a qui l'ofereix.

Søren A. Kierkegaard (1813-1855), prolífic filòsof i teòleg danès del segle XIX.

BONA DIADA DE REIS!

Fotos: “Cavalcada de Reis a Barcelona, 2008”, d'Èdgar Planas

Vídeo: Hivern

Concert núm. 4 en fa menor, Op. 8, RV 297, “L'inverno” (L'hivern), d'Antonio Vivaldi (1678-1741). El darrer del conjunt de quatre concerts per a violí i orquestra que componen “Le quattro Stagioni” (Les quatre estacions), compost el 1723.



Allegro non molto
Tremolem de fred a la neu glacial,
en la respiració dura d'un vent horrible;
correm, donant cops amb els peus en tot moment,
petant de dents en un fred extrem.

Largo
Davant del foc ens passen els dies,
pacífics i satisfets,
mentre a fora plou a bots i a barrals.

Allegro
Trepitgem el camí gelat lentament i cautelosa,
per por d'entrebancar-nos i caure.
Llavors de sobte rellisquem,
ens estavellem contra terra,
ens aixequem i arrenquem a córrer
damunt del gel que s’esquerda.
Sentim com la glaçada tramuntana
s’escola dins de casa,
malgrat les portes tancades i barrades...
Això és l’hivern que, no obstant això,
porta les seves pròpies delícies.

Text: traducció lliure (no en sé més!) del sonet que acompanya el concert; no se sap del cert si va ser escrit pel propi Vivaldi.

Sóc un home nou

Cita

Saber que algú ha estat una mica més feliç perquè tu has viscut.

Ralph W. Emerson (1803-1882), escriptor, filòsof i poeta nord americà

Context

A la secció final «El camí de la felicitat segons...» del programa de ràdio L'ofici de viure de Catalunya Ràdio, conduït per Gaspar Hernàndez, del passat 3-10-2008 (50:59) «Receptes per a l'èxit». Ara em ve com anell al dit.

Comentari

Som a primers d'any, un bon moment per replantejar-se els bons propòsits. Una llambregada vers el futur... Pel nou any? Per la resta de la vida? Els darrers anys, sobretot d'ençà de la mort del meu pare (la mort propera sempre és una experiència important que ens deixa una emprempta profunda), he anat destil·lant un propòsit de llarg recorregut, un motiu per a l'existència, un sentit per a la vida. De fet és un desig senzill, sense grans pretensions i que, en gran mesura, depèn de mi:

M'agradaria que el dia del meu enterrament algú dels presents li comentés a la persona del seu costat, amb discreció i com aquell qui no vol la cosa, potser amb una llagrimeta de sincera emotivitat: “Recordo el dia [no-sé-quin] que l'Èdgar [ara allà de cos present] em va dir [o fer o què-se-jo]...” tal cosa (el que sigui!) que per un instant li hagués omplert i escalfat un petit racó del seu cor. Per mi aquest instant de felicitat en la vida d'una altra persona (la que sigui!) val una vida sencera. La meva!

Ja està dit! Queda dit! I compartit!

Per què aquesta referència al “dia del meu enterrament”? No és una mica tètric? Quin mal rotllo, no? Doncs mira, no. És una estratègia (hi he arribat tot sol sense voler però després he sabut que no l'he inventada jo —no me'n donaran el Nobel ni sortiré a la Wikipèdia, macatxis!) per “veure” tota la vida en la seva globalitat i per centrar-me en “viure” l'«ara» amb la màxima plenitud. Els historiadors expliquen que ja a l'Antic Egipte, durant les festes al palau del faraó, tenien per costum que una parella d'esclaus, en un moment donat, passegessin un esquelet entre els convidats. Ja era la mateixa estratègia, amb el mateix propòsit! Resulta que psicòlegs, psiquatres, coachs i mestres espirituals diversos d'avui dia recomanen visualitzar això, el “dia del propi enterrament”, etc, etc. Per què esperar a patir un càncer incurable per “despertar”? Si, ben mirat, “despert” es viu millor!, més intensament!, més autènticament!, més feliçment!, més tocant de peus a terra i a prop dels altres!, més...! Aquest propòsit vital, tan senzill, m'ajuda a sentir-me i a procurar ser «un home nou» a cada instant...

Fotos: “Posta de sol” i “Tardor al llac” de Wikimedia Commons (amb llicència Creative Commons)