El Senyor-Déu alliberador

Hem fet ja un bon tros del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. En l'escrit de la setmana passada vaig mostrar un primer “pas” que em semblava molt interessant: «el desaferrament». Avui miraré d'explicar quin paper em sembla que juguen «les creences» en tot aquest procés d'alliberament.

Un segon pas: creences

Les creences són com uns graons que ens ajuden a pujar, a enlairar-nos, però que quan comencem a volar ens cal alliberar-nos-en.

Miriam Subirana, doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal.

D'entrada, això potser podria semblar un descobriment molt modern, revolucionari, trencador, que potser ens ha arribat gràcies a la fecundació mútua amb el pensament i les religions orientals... Bé, podria ser, tot hi ajuda. Però em sembla que a les nostres contrades, en la nostra cultura i tradició més occidental, aquest descobriment també hi és més vell que... (en fi, acabeu la dita al vostre gust). Miraré d'il·lustrar-ho a continuació.

Retall bíblic
Abraham, Isaac i el Senyor-Déu alliberador

Les comunitats cristianes de tots els temps s'han esforçat per llegir la Bíblia no exclusivament com un llibre del passat, sinó com una paraula dita per al present. Llegits amb els ulls ben oberts i atents es pot copsar en els seus relats el batec d'un poble, d'una comunitat, en procés de descoberta i d'alliberament continus.

En el llibre del Gènesi per exemple (ni més ni menys que el primer de la Bíblia), s'explica que Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. Un dia, però, el Senyor-Déu resulta que li va dir: «Abraham! Abraham! Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust.» Bé, és una història arxiconeguda (que no vol dir arxicompresa!). Al moment culminant l'àngel del Senyor crida Abraham des del cel, li ho impedeix, l'omple de benediccions, i el proclama pare d'un descendència tan nombrosa «com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar». Podeu llegir el relat sencer a: Gn 22,1-19 (BCI), una perícope que té el títol poc encertat (a parer meu, més avall ho justifico) de «El sacrifici d'Isaac».

Què és una perícope? D'on n'han sortit els seus títols? Quin propòsit tenen?

• Capítols i versets. «Els diversos llibres bíblics estan dividits en capítols. Aquesta divisió no existia en els textos originals, s'hi va afegir més tard per raons pràctiques.» També s'hi van afegir els números dels versets. «Aquesta divisió permet treballar amb molta comoditat amb els textos bíblics, ja que simplifica les relacions entre ells, n'estalvia la transcripció, i en facilita la citació.»


• Perícopes. El mot perícope «prové del grec “perikopein” que vol dir “tallar”». Les perícopes són «fragments curts de text, unitats literàries petites» que són «més manejables a l'hora de ser estudiades». També la «litúrgia cristiana va aconseguir molt bé subdividir el text evangèlic en petits paràgrafs, que s'havien de llegir en una celebració». Tot i així, actualment «no s'adiuen del tot amb els criteris rigorosos que els estudiosos de la Bíblia apliquen a l'hora de separar-les». És més, «una mala separació pot influir en una correcta interpretació del text».


• Títols de les perícopes. «Moltes edicions modernes de la traducció de la Bíblia solen intercalar entremig del text alguns títols explicatius que no figuren en la versió original. Aquests títols ajuden molt a la localització dels textos, però tenen l'inconvenient, a vegades, que en predeterminen la interpretació. No és el mateix titular “La paràbola del fill pròdig” que “La paràbola dels dos germans”.» O que “La paràbola del pare infinitament bo” (Lc 15,11-32), com alguns autors proposen actualment.

Font: SOLÀ, J M (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines: 48), pp. 18-19 i 437. ISBN: 978-84-8437-978-2. — Josep M Solà és teòleg, biblista i professor de religió.

Llegim, també, a l'Ordenament General del Missal Romà:

En les versions populars, els textos no s'han de deixar sense els títols. Quan es cregui convenient, es podrà afegir al títol una monició que expliqui el sentit general de la perícope.

AA. VV. (2005) Ordenament General del Missal Romà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. N. 117, p. 183. ISBN: 84-9805-060-X. (La negreta és meva.)

Un títol encapçala cada lectura. Tret sovint de les mateixes paraules del text, ha estat triat curosament per indicar el tema principal de la lectura i perquè, quan és necessari, es vegi, amb el títol, quina relació hi ha entre les lectures de la Missa.

Íbid. N. 123, p. 185. (La cursiva és de l'original, la negreta és meva.)

És a dir que els títols que encapçalen cada perícope de cada traducció de la Bíblia han estat afegits posteriorment segons la tradició particular o les necessitats de cada traductor o equip de traductors i, per tant, poden ser ben diferents entre sí. (Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, per exemple mostrant en paral·lel les versions en tants idiomes com sigueu capaços d'entendre de: http://www.biblija.net/.) Per tant, és millor no fer-ne gaire cas, o millor dit, no fiar-se'n gens! Ni dels títols ni de les divisions! El millor és fer una lectura contínua de cada llibre prescindint de tots aquests “caminadors”.

El títol tradicional de «El sacrifici d'Isaac» és un exemple ben clar de mal títol (almenys a parer meu). Perquè més que ajudar a comprendre el text en realitat en dificulta i en confon la seva comprensió: el “sacrifici” no tant sols no és «el tema principal» de la perícope sinó que aquest mot ni tant sols apareix en «el text»! En tot cas, un títol més adequat (sempre a parer meu) podria ser: «El Senyor-Déu allibera Abraham d'oferir en holocaust el seu fill primogènit Isaac». I fins i tot jo hi afegiria una monició (com a mínim en les versions tipus “missal”) que podria dir, més o menys: «De com Abraham va descobrir com alliberar-se de la “tradició” i la “creença” d'haver d'oferir en holocaust el fill primogènit al fins aleshores déu protector però irascible de la tribu, explicant que havia estat aquell mateix déu, a través d'una “trobada” interior, qui l'havia “alliberat” de cometre tal barbaritat».

Per què? Perquè sembla ben clar que Abraham va comprehendre (o, almenys, els teòlegs de l'època que perfilen i redacten la història del mític patriarca) que aquella “tradició” i “creença” era contrària a la seva nova experiència i descobriment (la d'Abraham?, la d'un poble?, la d'una comunitat?) cada vegada més clara d'un déu no pas irascible (amb un cor de pedra?) sinó compassiu i bondadós (amb un cor de carn?)... el qual, justament, acabava de beneir Abraham amb un fill hiper-desitjat a les seves velleses! No sé vosaltres però a mi, aquests altres “caminadors” (o uns de semblants, potser més treballats i professionals que la meva proposta d'amateur) m'haurien ajudat una mica més a no trigar tant en comprendre aquesta lectura d'una tradició, d'un context i d'un llenguatge tan antics i diferents dels meus (nostres).

Una imatge: la pedra, el lloc i l'alpinista

Fer aquest “pas”, desfer-me de creences que s'han convertit en limitants i que em dificulten “volar”, créixer, continuar avançant vers el despertar de l'esperit de llibertat, realment implica un alliberament interior molt profund, un desaferrament que implica molta seriositat amb un mateix.

La imatge que me'n faig és la d'un alpinista: una pedra molt ben posada i segura m'ha ajudat a arribar al lloc on sóc, des d'on (potser) puc contemplar el paisatge amb una nova perspectiva. Però si vull continuar avançant i no caure en l'autocomplaença, si realment vull viure (fluir) enlloc de morir (quedar ancorat), em cal abandonar, allunyar-me d'aquell lloc, d'aquella pedra. Ni la pedra ni el lloc són mai els definitius, sinó que formen part del fluir, de l'aliment de la vida, d'allò donat per la Vida (alguns li diem Déu). Valorar-los (la pedra i el lloc) i alimentar-me'n entenc, naturalment, que és molt positiu. Fins i tot ajudar altres alpinistes a arribar-hi. Quedar-m'hi per sempre per venerar-los (la pedra i el lloc) no. Només es pot venerar la Vida. Fluint-hi. Vivint-hi.

Epíleg

Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Cita bíblica: Jn 4,21.23 (BCI)

En l'escrit de dijous vinent el darrer i definitiu “pas” del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. Ens hi trobarem?

Fotos: “El sacrifici d'Isaac” (sí, ves, li ha quedat aquest nom!), de Laurent de LaHire (1650), al museu de Belles Arts de New Orleans, Louisiana, EUA (domini públic). “Escalant la Valkyrie, The Roaches, Gran Bretanya”, de Gdr (llicència: GNU).