«El silenci posseeix moltes qualitats. Existeix el silenci entre dos sorolls, el silenci entre dues notes, i el silenci que s'expandeix en l'interval entre dos pensaments. Existeix, també, un silenci peculiar, assossegat, penetrant, que emana en fer-se fosc al camp; hi ha el silenci a través del qual se senten els lladrucs d'un gos que arriben des de la distància, o el xiulet d'un tren segons va pujant el pendent; existeix el silenci d'un casa quan tothom dorm, i la seva peculiar intensitat quan un es desperta a mitjanit i escolta l'esgarip del mussol a la vall; així com el silenci que precedeix la resposta de la femella del mussol. Hi ha el silenci d'un vella casa deserta, el silenci d'una muntanya, i el silenci de dos éssers humans quan ambdós han vist el mateix, han sentit el mateix, i han actuat.
—
»La meditació d'una ment que està en complet silenci és la benedicció que l'ésser humà sempre ha buscat. Aquest silenci conté totes les qualitats del silenci.»
Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 37 i 38. ISBN: 978-84-7245-676-1.



4 comentaris:
M'encanta l'actitud i l'expressió: ESCOLTA el SILENCI del vent.
Preciós! Gràcies, guapa...
Agraït per la diversitat de silencies que reculls.
A mi hi ha un silenci que sempre m'ha reconfortat que és el dels cementiris. Crec que és un silenci que parla molt d'una altra dimensió misteriosa.
A mi també m'ho sembla, sí. Crec que és un silenci molt semblant als dels nostres claustres romànics, plens de tombes de vides passades; fins i tot un gairebé encara hi podria sentir l'eco dels passos perduts... A diferència de les grans ciutats, als pobles petits els cementiris sempre han estat més a prop de la vida, fins i tot a la mateixa entrada de les esglesietes, pel que la dimensió misteriosa que evoquen, com molt be dius, sembla com més "familiar", més "propera", més "quotidiana"... Amb tot, el meu cementiri familiar és de ciutat. I sí, realment el seu silenci a mi també em parla d'una altra dimensió... de la vida, misteriosa, sí. Passejar per aquests llocs és com passejar per una "frontera", oi? Moltes gràcies per la teva aportació, Jordi!
Publica un comentari a l'entrada