Cita
El que ens cal en aquests casos és capgirar totes les preguntes sobre el sentit de la vida: hem d'aprendre i hem d'ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d'allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d'allò que la vida espera de nosaltres!
Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia. (Nota: la cursiva de la cita és del propi autor.)
Context
FRANKL, V (2005) «Preguntar-se pel sentit de la vida». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 89-90. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).
Comentari
L'any 2005 va fer 60 anys d'aquest primer llibre de Viktor E Frankl, traduït a una vintena de llengües. És un dels meus autors de capçalera i els seus llibres m'han ajudat molt des de fa ja una pila d'anys. No he arribat a l'extrem de patir la desgràcia ni la brutalitat d'una guerra, però en una ocasió (que destaca per damunt d'altres de menors) em vaig sentir especialment perforat pel dolor, pel desconcert total, per la impotència, pel sense sentit. Em sentia contínuament desbordat per preguntes de l'estil: «Què m'està passant?», «Què estic fent aquí?», «Quin sentit té tot això?», «Per què m'està passant tot això a mi?», etc. En un estat de schock de tal magnitud les receptes apreses, les teories meditades, fins i tot l'experiència prèvia, no em servien de res. De res! No podia més! Era a la universitat. Ho vaig parar tot i em vaig centrar, durant un temps a priori indeterminat, exclusivament a la recerca... de sentit!
On? A les catedrals del saber humà sense que et demanin cap explicació a canvi (no hauria sabut per on començar!) ni que intentin vendre't la moto (em sentia especialment vulnerable!): les biblioteques i les llibreries! Em vaig passar hores fullejant, buscant i remenant... Fins que vaig trobar un llibre sobre el sofriment que, després de devorar-lo... l'hauria volgut cremar! Quina superficialitat! Era més una exhibició de coneixements teòrics i conceptuals de l'autor que no pas un llegat de saviesa existencial. Una estafa, ja t'ho diré! No en vull dir l'autor perquè actualment s'ha fet un nom, i...
Però a les referències bibliogràfiques del final del “llibretó” em va cridar l'atenció un títol: FRANKL, V. El hombre doliente. Fundamentos antropológicos de la psicoterapia. Herder. Em sentia realment fet un “homo patiens”! Me'l vaig anar a comprar. Durant vàries setmanes, de cara a la família, vaig mantenir la rutina diària habitual, però enlloc d'entrar al bullici del campus universitari m'asseia a un banc d'un carrer tranquil, o bé m'arribava fins als jardins del Parc de Cervantes. Vaig estar de sort perquè aquells dies van ser gairebé tots especialment assolellats. I llegia. Llegia. Llegia i meditava. Amb calma i sense pressa. Quan era l'hora anava a dinar. I quan era l'hora tornava cap a casa. Jo i el meu sofriment i el meu silenci.
De mica en mica vaig aprendre a adonar-me de coses importants, vitals, essencials. La primera, vaig aprendre a acceptar el sofriment. La segona, vaig comprendre que el sofriment no sóc jo, que no em determina, però que depèn en gran mesura de la meva actitud interior. Així que, de mica en mica, vaig aprendre a prendre consciència de quina era la meva actitud interior, a entendre-la, a amanyagar-la, a modificar-la. En certa manera, vaig deixar de parar la mà (de manera passiva i autocompassiva) tot esperant que la vida em donés la solució, o el sentit; i em vaig anar aixecant de les meves profunditats, tot prenent les regnes i responent jo mateix (de manera activa) als reptes que m'estava plantejant la pròpia vida. En això va consistir el meu canvi d'actitud i, alhora, de pensament.
Al cap d'unes tres setmanes va venir, finalment, l'acció. Vaig comprendre, amb poques teories i molta pràctica (interior, prèvia), com podia afrontar les “causes” (persones i circumstàncies) que m'havien desencadenat aquell atzucac i que... eren les mateixes!, no havien canviat! Ah!, però, qui havia canviat era jo... Vaig tornar a la universitat amb energia renovada i amb un estat d'ànim sorprenentment alt, vaig demanar els apunts de les classes perdudes, vaig fer-me un pla d'acció orientat al dia a dia sense pensar en objectius finals. I... després d'un esforç tenaç i amb convenciment em vaig acabar traient el curs amb dignitat! Tota una satisfacció!
I les “causes”? He!, he!, he!, encara van durar uns quants anys i uns quants disgustos més... però n'havia fet uns bons “anticossos”! I Déu? No dic que sóc “cristià per convicció”? No l'he mencionat enlloc! He, he!, he!, no tinc cap problema en parlar-ne però... potser millor en un proper escrit!
Fotos: Èdgar Planas.
BAYDA, E. (2002) «Practicant amb el sofriment emocional». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (Helios, 14), p. 124. ISBN: 84-8330-288-8
La tradició zen anomena samadhi a l'estat de concentració en el qual estem totalment absorts en l'objecte de meditació. En estar plenament concentrats en la respiració, en la flama d'una espelma o en un so (com ara un cant o una música), ocasionalment podrem fins i tot arribar a perdre la sensació de ser un «jo».
Entrades
